Hola!

En aquesta última entrega he volgut ensenyar-vos el meu últim projecte, la meva primera cançó, escrita, cantada, tocada i produïda pel meu pare i jo.

L’estiu passat vaig poder visitar Costa rica durant cinc setmanes. Costa Rica és coneguda per la seva bellesa natural, les seves platges paradisíaques, les seves exuberants selves i la seva vida silvestre única. És un lloc on la natura i la biodiversitat es despleguen en tota la seva esplendor. Aquí vaig tenir l’oportunitat de connectar amb aquesta bellesa i d’experimentar moments únics que em van tocar de prop i em van fer escriure una cançó.

Escriure una cançó després d’un viatge com aquest va ser una manera de capturar i compartir les meves emocions, impressions i reflexions sobre aquesta experiència. La música té aquest poder d’evocar sensacions i transportar-nos a altres llocs i moments. A través de les lletres, les melodies i l’expressió musical, puc compartir amb altres persones la meva visió i la meva experiència de Costa Rica

Les experiències de viatge solen ser una gran font d’inspiració per a la creació artística i la música pot ser una manera perfecta de capturar i expressar tot allò que has viscut i sentit durant aquella aventura.

El fet de gravar aquesta cançó amb el meu pare a l’estudi li afegeix un toc especial i intensifica la força i la màgia de la música. Quan compartim la nostra passió per l’art amb altres persones, especialment amb els éssers estimats, es crea un lligam únic i sorgeix una connexió profunda. La música té la capacitat de transcendir les paraules i de comunicar emocions que sovint no podem expressar amb el llenguatge verbal. A través dels acords, les melodies i les lletres de la meva cançó, puc transportar a les persones a través dels meravellosos paisatges de Costa Rica que he experimentat.

La música ens connecta amb els altres i ens permet compartir una part intangible del nostre ésser. És una forma de comunicació universal que traspua fronteres i crea un llenguatge comú.

Espero que la gaudiu com nosaltres ho hem fet creant-la.

Maria

https://drive.google.com/drive/folders/1l0namUqC1A-U-ul41eZ1dPz8faqVXfXc

https://drive.google.com/drive/u/3/folders/1l7XtytnldI7B55yT5HwgLRxQnHLSnhkp

En el següent enllaç us presentem el nostre registre 8.
Porto anys passant per aquest pont representat a les imatges, i des de que tinc memòria, existeixen aquestes pintades o “graffitis”, que en algun moment de la vida, una persones o moltes persones hauran volgut plasmar un missatge per les persones que vivim o passem diàriament per allà.

Es tracta d’una etnografia visual, que a diferència de la fotografia documental, són projectes de gran abast i d’any de durada, com aquest cas, que reflexen la realitat d’un pont, pintat, que per diverses raons, mai s’ha canviat ni s’ha pintat per tal de canviar la decoració. Per què? Potser perquè no tenim recursos econòmics, potser perquè hem normalitzat les pintades, potser perquè ens agraden les pintades, o potser perquè l’ajuntament li es indiferent el fet que el pont estigui pintat.

Existeixen diferents fotografies, ja que les tenim organitzades algunes amb una visió més global, i algunes amb una visió més propera per observar els detalls de les pintades.

Mes concretament, si analitzem les pintades, observem que són signes subjectius, opinions relacionades amb política o amb sentiments polítics. Existeixen pintades relacionades amb la independència de Catalunya; altres relacionades amb el medi ambient i la importància de reciclar; també existeix alguna declaració d’amor; intueixo que hi han escrits els noms de bandes juvenils, etc.

Resumint, intueixo i obverso que es un mural on les persones expressen el que senten, té el seu art concret. S’hi pot observar bellesa si realment et centres en els detalls, per tant estaríem davant d’obres d’art urbanes.

Hola,

En aquesta nova entrega m’atreveixo a pujar uns àudios d’algunes improvisacions de cançons que he fet aquests dies amb el meu pare.
Per als que heu llegit les prèvies entregues, jo visc fora d’Espanya i això no sempre es porta bé, evidentment hi ha un límit de fronteres i tenir als teus lluny és difícil, per això cada vegada que vinc, tinc les emocions a flor de pell.

Ara mateix estic de vacances i estic a casa, moment de desconnectar i de gaudir d’una de les coses que més m’agrada fer: Música.

La música és la nostra identitat. La música té el poder d’evocar emocions, connectar a les persones i transmetre missatges culturals i personals.

Penso que la música també pot exercir un paper important en la formació d’identitats individuals. Les persones solen tenir preferències musicals que reflecteixen els seus gustos, personalitat i experiències de vida. Identificar-se amb uns certs artistes, cançons o gèneres pot ajudar-nos a expressar qui som i connectar amb uns altres que comparteixen els nostres gustos i moltes vegades conèixer gustos nous a través de compartir música amb altres persones.

Maria

https://drive.google.com/drive/folders/1xwVnHIU5eQYSaqjwN6Q5HWm7Dfoevgmt

Hola a tothom!

En aquesta nova entrega, us mostro el lloc on amb el meu pare, explorem amb el so i creem música. Podeu veure fotos dels instruments que tenim a l’estudi, el nostre lloc on ens deixem emportar i gaudim plegats.

Amb això vull parlar de les barreres entre l’art de la música i les persones.
El meu pare i jo som d’èpoques diferents i tenim gustos diferents, no obstant això, com ell diu: la música bona, és bona i no entén d’èpoques o d’estils musicals.

És cert que la diversitat de gèneres i estils musicals pot generar barreres per a algunes persones. Les preferències individuals i els gustos musicals són únics i varien d’una persona a una altra. Això pot limitar l’apreciació i la comprensió de certa música que és desconeguda o diferent de l’experiència musical anterior.

A vegades, les persones poden sentir-se còmodes amb els gèneres o estils musicals que ja coneixen i això pot crear una certa resistència a explorar altres tipus de música. Les barreres poden ser d’ordre emocional o cultural, ja que cada gènere musical pot estar associat amb diferents experiències, valors o identitats.

No obstant això, superar aquestes barreres pot ser enriquidor i ampliar l’experiència musical d’una persona. Obrir-se a nous gèneres i estils musicals pot conduir a descobrir noves emocions, perspectives i cultures. Hi ha molts gèneres musicals que ofereixen una gran riquesa i diversitat artística, i cada un té la seva pròpia història i influències culturals.

Una forma d’abordar aquesta barrera és ser obert a l’exploració musical i estar disposat a escoltar diferents gèneres i estils, i això és el que fem el meu pare i jo. Intercanviem opinions, fem versions de cançons i creem les nostres.

Qui sap, potser algun dia us ensenyo alguna:)

Maria

https://drive.google.com/drive/folders/1fQO2cUYy4WupcGtT5kEBQj4VYHom92QA

Bon dia companys,

En aquest nou registre he volgut explorar les diferents barreres entre l’art i les persones. L’edatisme, de fet, és una barrera molt present no només en l’art, sinó en tots els àmbits de la vida. És per aquest motiu que vull retre homenatge a una gran personalitat del poble de Vilassar de Dalt: la Teresina.

És una dona que va néixer a Vilassar l’any 1931 i demà 1 de juny farà 93 anys. Tot i que molt sovint he xerrat amb ella, mai no havia tingut l’oportunitat de fer-li preguntes relaciones amb la seva vida i l’art. De fet, suposo que el prejudici de l’edatisme estava inserit en la meva ment i mai vaig penar que la Teresina pogués ser tan activa culturalment.

Durant l’entrevista vaig poder gaudir d’escoltar les mil i una anècdotes que ha viscut i moltes d’elles relaciones amb la ràdio, el teatre, la música i la vida associativa del poble. Fins i tot avui dia, i apunt de fer 93 anys va al teatre del poble a escoltar el concert d’any nou que fan cada any. A més, no ha fallat mai als Pastorets del poble des que era una nena. De joveneta actuant i de més gran, assistint a veure els joves actors del poble.

Gràcies a l’entrevista a la Teresina he pogut viure una experiència molt enriquidora. Veure com ella, una dona d’una edat molt avançada encara gaudeix de l’art i la cultura del poble ha sigut molt motivador. És tot un referent de dona que encara gaudeix del plaer de la cultura tot i el grans canvis que ha patit la societat que l’envolta.

He après que l’edat no és cap barrera entre la cultura i les persones, i molt menys si aquestes han estat sempre en contacte amb la cultura a través de diferents associacions i activitats.

Ser gran no significa estar desconnectat de l’art i la cultura, o al menys en el cas de la Teresina.

Us deixo l’enllaç de l’entrevista perquè pugueu gaudir de la Teresina i les seves experiències.

Primerament em vull disculpar per penjar el meu registre amb retard, però la veritat és que he estat molt indecisa alhora de triar què pujar ja que volia parlar de la música i de les moltes barreres que hi apareixen però no acabava de trobar les imatges o les gravacions adequades.

De sobte, buscant  entre els meus apunts i revisant tots els meus mestres de música vaig trobar una entrevista que li van fer a en David Puertas, que és un gran divulgador, escriptor i gran músic. Quan anàvem a l’institut va ser el meu professor de música, de fet ell va ser el que ens va fer escriure una lletra que rimés a sobre d’un gran tema de rock com es Rock around the clock de Bill Haley and His Comets, cosa que em va semblar molt més interessant i enriquidora que la resta de feines que ens feien fer els altres mestres de música. En aquesta activitat havies de tenir en compte la ritma, el ritme, la pulsació, etc.

És curiós, perquè en l’escrit on parlo de la meva experiència amb l’educació artística el menciono amb una gran estima ja que en guardo un molt record. Veure que l’entrevistaven i que continua sent tan proper, humil i gran músic m’ha fet moltíssima il·lusió.

En David Puertas ha escrit una fantàstica novel·la que es diu El pianista cec i en l’entrevista que li fan parla d’algunes coses que em semblen molt interessants i que ,’han fet reflexionar molt. Primer de tot parla del piano, de la seva estructura interna i de la complexitat del seu engranatge. Ell diu que mirant el piano per dins pots entendre millor com tècnica i art es donen la mà. I en aquest punt he trobat la primera barrera que vaig experimentar entre la música i la tècnica que requereix. Sovint la tècnica es presenta com una barrera per poder expressar tot el que volem expressar. La tècnica, i especialment en la música, és la que ens dona ales per poder expressar-nos amb els detalls i matisos adequats. Sense un mínim de tècnica és impossible  fer sonar un instrument, i molt menys expressar qualsevol cosa que vulguem.

Per tant, la tècnica en la música pot ser vista com la gran barrera en l’art de la música o per contra, l’autopista que ens porta directes a la possibilitat d’expressió minuciosa i acurada que aconsegueix. Tot depèn de si tens la tècnica al teu favor, o en la teva contra.

Aquest debat em fa pensar en el gran privilegi que tenim les persones que hem pogut estar instruïdes en la música i la gran barrera que pot suposar per a una gran part de la societat amb menys recursos. Aprendre la tècnica d’un instrument t’obre les portes a poder-te expressar a través d’ell i fins i tot poder expressar moltes més coses que amb la paraula ens quedaríem curts.

A continuació us deixo l’enllaç de l’entrevista perquè pugueu escoltar-la.

https://drive.google.com/drive/folders/1g9gz7_aL89EvDAaiHYE5GOMRIjvKniRi?usp=drive_link

Bona tarda a tothom!

Anem aproximant-nos al final de les entregues. Per tal d’anar concretant les reflexions fetes fins ara, avui em proposo mostrar-vos una altre mostra d’identitat cultural.

Aqui teniu el registre d’avui: 2023-05-29

El video adjuntat forma part d’un acte dut a terme a l’Ateneu del Clot (del qual formo part) el passat dissabte 27/05. Per tal de donar el tret de sortida al proper dia de l’Orgull LGTBI, al juny, un col·lectiu de la ciutat ens va contactar per demanar la cessió gratuïta del nostre equipament. Els hi vam concedir, i el resultat va ser l’organització d’un concurs de ball Vogue. Personalment coneixia el tipus de ball, però va ser després de l’esdeveniment que els assistents me’n van fer partícip.

El Vogue és un ball que es caracteritza per la incorporació de posats de models juntament amb moviments angulars i rígids. La seva transcendència en aquesta entrada recau en que diverses identitats LGTBI, sobretot les performatives o trans, han fet una assimilació del Vogue com a via de visibilitat i resistència del col·lectiu.

Trobo que aquest aconteixement m’ha servit per conèixer i relacionar-me amb una alteritat que no m’és propera al dia a dia. Aquesta, però, comparteix algunes de les violències que patim altres identitats, com la manca de suport institucional o la invisibilització en el calendari de la ciutat. Les entitats de base hem hagut de ser altre vegada responsables de la nostra visibilització mitjançant la solidaritat i el suport mutu.

Diu Sequeira (2019) que en el seu inici el moviment Vogue va suposar un desafiament a les regles i estructures socials, posant el focus en les complexitats de raça, gènere, sexe i sexualitat. Al meu parer aquesta interseccionalitat de problemàtiques pateix a més de les fronteres que com a societat s’han construit al voltant d’aquestes identitats. Com podem extreure de Kremer et al. (2018), les alteritats han de poder relacionar-se entre elles per tal d’identificar i traspassar aquelles fronteres quan l’objectiu sigui la millora de les condicions de cadascuna de les identitats.

Aquesta simple col·laboració doncs, en que una entitat de barri ofereix organitzar conjuntament un esdeveniment d’aquest tipus, exemplifica una de les vies més accessibles que tenen les persones a l’hora de treballar per a la igualtat i la justícia social.

Gràcies per llegir-me!

Sequeira, J. (2019). Kiddy Smile: “El gran problema de que haya homofobia y transfobia es que
la gente no se relaciona”. Revista Vanity Fair. Recuperat de
https://www.revistavanityfair.es/lujo/moda/articulos/kiddy-smile-dj-cantantevoguing/39259

Liliana Kremer (et al.) (2018). “Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los
bordes”. A Carlos Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas. Editorial Universidad
Nacional de Colombia. (pp. 57-81)

Bon dia tot el dia,

Seguint la línia del registre anterior, amb aquest vuitè registre vull acabar d’aprofundir en el límit econòmic, parlant també de l’impacte que tenen els doblers en el canvi climàtic, fil conductor del projecte.

Gstaad, a on visc, és un poble famós pels més rics. La promenade, o carrer principal, està replet de luxe amb tendes com Moncler o Luis Vuitton. Aquestes tendes ocupen quasi tot el carrer principal limitant així l’allotjament en aquesta regió. És un problema greu pels menys adinerats o, més ben dit, per la resta de persones, ja que des de fa molts d’anys la regió té un problema amb el lloguer o venda d’habitatges. Així doncs, el límit econòmic és cada vegada més greu en aquesta regió.

D’altra banda, quin impacte tenen aquestes construccions luxurioses? Seguint les idees d’Enshassi, Kochendoerfer i Rizq (2014): “els resultats van demostrar que el sector de la construcció produeix impactes adversos massius, tant directe com indirectament sobre medi ambient”. Per tant, podem dir que el luxe, en aquest exemple, té un important impacte mediambiental.

En resum, el límit econòmic ens acompanya en aquesta regió perquè, a parer meu hi ha dues classes econòmiques ben diferenciades. Què podem fer al respecte davant aquest límit?

BIBLIOGRAFIA

Enshassi, A., Kochendoerfer, B., & Rizq, E. (2014). Evaluación de los impactos medioambientales de los proyectos de construcción. Revista ingeniería de construcción, 29(3), 234-254.

LINK:

https://drive.google.com/drive/folders/1Qh9LDWA4FBY1yhQG0jH6bqhOH1TsjBU0

Pels registres 8 i 9 he realitzat dinou fotografies en analògic amb la intenció de trobar fotografies promocionals pel documental sobre el barri. Compartiré amb vosaltres nou en aquesta entrada i deu en la següent. Aquest carret ha sigut utilitzat en una càmera analògica que vaig recuperar dels meus pares i que ja fa anys que la utilitzo. Malgrat això, he volgut sortir de la meva zona de confort i he fet servir una pel·lícula en blanc i negre per primer cop, i veient els resultats, no serà l’últim. 

Les nou fotografies d’aquest registre presenten el barri, la seva arquitectura d’edificis molt alts i la seva estètica en general. La primera fotografia presenta la ja presentada Torre de la Miranda, una torre que la vam plantejar com una possible frontera entre el barri i la gran ciutat: Barcelona. Després veiem una fotografia que presenta el mirador que hi ha en aquesta plaça amb vistes a Barcelona amb un cartell propagandístic electoral del partit PSOE en primer pla. Seguidament, un conjunt de fotografies del barri. 

Espero que us agradin.