Soc dels que pensa que al llarg de la vida, hi ha experiències que en marquen el desenvolupament i la personalitat de cada un de nosaltres. A través d’aquest relat, vull compartir la meva experiència i com aquesta educació artística rebuda sobretot en la meva etapa d’Educació Primària va tenir molt a veure en què pogués gaudir d’una infància i adolescència excepcional. Des dels primers traços fins a les obres més complexes, vaig descobrir la importància de la creativitat, l’expressió personal i la tècnica en l’art, tot això em va ensenyar a valorar la bellesa i complexitat de tot el que ens envolta, fins i tot de les coses que a simple vista semblen més simples.
Des de ben petit, m’encantava dibuixar i crear coses amb les meves mans. Ja fos amb llapis, pinzell, plastilina o qualsevol altre material que pogués trobar, el moment de crear quelcom nou em feia estar feliç i desapareixien els pocs problemes que pogués tenir. De la meva etapa en educació infantil la veritat és que no en tinc gaire record, però el que sí que recordo amb claredat és el moment de començar a cursar l’educació primària, on un dels millors moments de la setmana a l’escola eren les dues hores que teníem l’assignatura anomenada en aquell moment »Plàstica».
Com bé he dit, durant la meva educació primària, l’educació artística a la meva escola es limitava a dues hores per setmana a l’aula amb la nostra mestra Roser, una gran persona a la qual també li atorgo gran part de mèrit de què estimes tant aquella assignatura. Recordo que sempre esperava amb ànsies aquells dos dies de la setmana per poder submergir-me a la pintura, el dibuixi les manualitats. La Roser ens ensenyava tècniques bàsiques de dibuix i pintura, cada setmana ens delectava amb una nova manualitat que ens deixava bocabadats i totes les seves classes anaven acompanyades de música de fons. Un dels fets que més em va marcar és que aquesta mestra ens escoltava molt, totes les seves classes i el que fèiem en elles sortia de tots nosaltres, escoltava les nostres inquietuds i les nostres propostes i sempre trobava la manera d’adaptar-les al temari que anava seguint. Una altra de les coses que més m’agradava d’aquella mestra és que no només ens feia de mestra dues hores a la setmana, sinó que a tothom que volgués li donava idees i eines perquè poguéssim fer a casa el cap de setmana, recordo que els meus dissabtes al matí eren una mescla del parit de futbol que tocava cada dissabte al matí, i un cop arribava a casa i fins a l’hora de dinar em ficava amb la meva mare a fer les manualitats que la Roser ens proposava.
Va ser ja una mica més gran, entre 5e i 6e de primària que gràcies a un projecte que vam fer amb la Roser a l’escola, vaig aficionar-me ja amb bastant intensitat al món de la fusta. El seu projecte consistia a crear un tauler d’escacs que havíem de serrar nosaltres mateixos i posteriorment decorar al nostre gust. Em va quedar un tauler molt maco i li vaig agafar gustet al tema de la fusta. Com soc de casa pagès, li vaig dir al meu padrí que m’agafes un grapat de branques dels arbres que anaven esporgant, perquè volia completar l’obra del tauler creant les meves pròpies figuretes, i així va ser, amb l’ajuda del meu padrí vaig poder acabar el joc d’escacs, modelant cada figureta i pintant-les molt detalladament, encara guardo aquell joc com una relíquia que ensenyaré als meus fills amb molta il·lusió. En aquesta època de l’educació primària, ames a més d’aquest projecte dels escacs, recordo haver-n’hi fet un grapat més; com ara una caseta d’ocells també amb fusta que en acabar vaig decorar amb pintures acríliques i retoladors permanents. La Roser va encarar molt aquesta manualitat com una oportunitat per transmetre’ns als infants la importància de tenir cura dels animals i del medi ambient, podríem dir que aquella mestra espremia les dues hores setmanals al màxim, i feia de »Plàstica» una assignatura transversal.
La veritat és que aquella mestra ha sigut i és un gran referent per mi, guardo un gran record de la tasca que feia com a docent, i ben segur la tindré present quan em toqui a mi exercir com a tal.
Un cop ja vaig entrar a l’educació secundària, l’educació artística es va tornar una mica més seriosa. Ens van ensenyar tècniques més avançades i ens van exigir que desenvolupéssim les nostres idees i conceptes per a les nostres obres d’art. Tot i que gaudia d’aquestes classes, també va començar a sentir que faltava alguna cosa. Em vaig adonar que les meves habilitats artístiques no estaven realment desafiades i que necessitava explorar més enllà del que s’estava ensenyant a l’aula.
Va ser aleshores quan vaig començar a buscar oportunitats fora de l’aula per continuar la meva educació artística. Em vaig inscriure a tallers d’art al meu poble, on una noia molt jove, la Mònica, impartia classes en un petit magatzem que se situava al mig del poble. Allí s’hi creava un ambient similar del qual trobava a les classes de la Roser, on mai faltava la música, la concentració i les rialles. El fet de ser ja una mica més grans, repercutia en què cap dels alumnes que hi assistíem ho fèiem obligats com podia ser el cas en l’escola, per tant, tots els 10 o 12 alumnes que anàvem a les classes de la Mònica ho fèiem perquè ens apassionava i en aquell garatge s’hi creava un clima molt favorable per tal de crear i aprendre al màxim. Aquella experiència va donar-me l’oportunitat de treballar amb altres companys amb altes capacitats en aquest tema i poder aprendre noves tècniques i habilitats que no s’ensenyaven a l’escola convencional.
L’últim any en el qual podia formar part del taller de la Mònica (el taller era per alumnes de 12 a 15 anys) ella em va preguntar si m’interessaria començar l’any vinent, és a dir, en complir jo 16 anys, a ser el seu ajudant i així poder agafar més alumnes al seu taller. Li vaig dir que si ràpidament, era quelcom que em cridava molt l’atenció, podia fer els meus primers euros amb una cosa que hagués fet de manera gratuïta, era una oportunitat que no podia deixar escapar!
Un cop complerts els 16 vaig ser el seu ajudant durant 2 anys, 2 dies per setmana, dues hores cada dia, on dúiem entre la Mònica i jo 20 alumnes. Guardo molt bon record d’aquella època, vaig aprendre molt i vaig acabar de descobrir que m’encantava ensenyar, m’aportava una gran satisfacció la mirada atenta dels alumnes, les seves preguntes, i les seves cares de felicitat un cop els sortien les manualitats tal com desitjaven.
Ara que ja tinc 30 anys, miro enrere i m’adono de com ha estat d’important la meva educació artística a la meva vida. No només m’ha permès expressar-me creativament, sinó que també m’ha ensenyat habilitats molt importants com ara la paciència, la perseverança, l’atenció al detall i la confiança en mi mateix, habilitats que són aplicables a molts altres aspectes de la vida. També vaig aprendre a treballar en equip i col·laborar amb altres estudiants en projectes artístics, i l’art m’ha donat l’oportunitat de connectar-me amb persones de tota mena, amb diferents inquietuds i gustos al meu, de les quals m’he pogut xopar de totes elles per créixer com a artista i com a persona.
Puc concloure amb què la meva educació artística a primària va ser una part força important del meu desenvolupament com a individu, ja que a través de les classes d’art, vaig aprendre a apreciar la bellesa a la creativitat i a expressar els meus pensaments i sentiments de maneres no verbals.
Per acabar m’agradaria posar en manifest la importància de fomentar les arts a l’educació primària i espero que les futures generacions tinguin la mateixa oportunitat que jo vaig tenir d’explorar la seva creativitat i es puguin expressar lliurement a través de l’educació artística al llarg de tota la seva etapa estudiantil.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola, Cristina!
M’he animat a comentar el teu relat, ja que m’ha sorprès molt, anava pensant a mitja lectura «quantes experiències i encara estem a la primària», ha sigut tot un plaer llegir-te.
Sincerament, m’ha semblat molt interessat la manera de treballar l’art que vau tenir els teus companys i tu a l’escola, perquè jo no vaig tenir aquesta sort. Però sempre que penso en tot el que no he fet a l’escola, alhora penso en tot el que podran fer els meus alumnes d’aquí a uns anys. M’agradaria també remarcar la importància de fer allò que t’agrada, pel fet que la teva professora va poder transmetre passió per l’art perquè ella la sentia.
En el moment que he llegit que vas estar en un grup de música, m’ha al·lucinat la idea! És una llàstima que ja no continueu amb el grup, tant de bo en uns anys, quan ja hàgiu acabat els estudis i esteu més posicionats, pugueu tornar als escenaris, m’agradaria molt poder anar a veure un espectacle vostre.
Finalment, com a fan de la lectura que soc, vull dir-te que tots tenim èpoques en les quals, per diferents factors, som incapaços de llegir res. Influeix molt l’estat d’ànim, el poc temps lliure, etc. Però t’animo al fet que et capfiquis dins del món de la lectura, ja que és allà on podràs ser i fer tot el que vulguis, i això poques coses més t’ho podran proporcionar.
Moltes gràcies per compartir amb nosaltres com ha sigut l’art a la teva vida.
Bona tarda Cristina,
El teu relat de l’educació artística és ben complet i divers. Des d’un inici lligada a la música i transformant pas a pas i obrint-te a nous instruments i ambients que t’han portat a posicions importants.
En primer lloc, considero important el que vols transmetre amb les classes plàstiques, en les quals no només practicàveu art, sinó que la implicació de la mestra feia que coneixessiu obres originals de l’artista (en el teu cas Dalí) portant-vos al museu de Girona.
Pel que fa a tots els instruments que esmentes denota la teva facilitat d’aprenentatge en tocar instruments. No tothom gaudeix d’aquesta, deu ser un privilegi!
Els projectes socials amb els què portàveu la música assajada a centres d’avis em sembla una manera molt dolça de traslladar cultura i art connectant-la amb valors socials i barrejant col·lectius. De mateixa manera amb les actuacions al municipi, pel que comentes crec que l’ajuntament està consicenciat de la necessitat de compartir i donar a conèixer les diferents tècniques d’art que es desenvolupen al poble.
Per últim l’etapa ja més adulta en la que la empenta adolescent us va portar a crear una banda i ser finalment teloners de grups amb molt renom. Igualment amb les publicacions a espais musicals.
Ara però la rutina de la vida adulta no et deixa tenir tant d’espai cap a la teva passió, però ben segur vindran projectes en un futur relacionats amb la música.
Mai deixis de creure (i crear) amb tu.
Raquel
Hola Cristina! M’ha interessat molt el teu relat, ja que des de ben petita has estat envoltada de música, teatre i art.
Trobi i considero que estàs feta per la música, ja que mai has deixat de fer alguna cosa que no estigui relacionada amb ella, per molt que hagis deixat activitats musicals, has retornat a ella per envoltar-te. Des del meu punt de vista, crec que les persones connecten amb diferents aspectes del món, ja sigui l’esport, l’art escènic, música, natura, etc. En el teu cas, ressalta molt que la música et faci sentir lliure, et connectes amb ella de manera que et dona felicitat, pau, és com la teva zona de confort.
Per altra banda em crida molt l’atenció que hagis fet de telonera de grups catalans tant famosos, ja que jo hi anava sempre als seus concerts, i només escoltar-los en directe ja se’m posava la pell de gallina, imagina’t fent de telonera, que al cap i ets més a prop d’ells, ets present en tots els concerts, i per tant ho vius segurament d’una manera molt més intensa.
En fi, un relat replet d’experiències que es relacionen amb l’art, el trobo molt i molt interessant.
Molt bona feina!
Marina Mas.
Hola, Cristina!
Ha sigut un plaer llegir el teu relat sobre l’educació artística al llarg la teva vida. Per fer-te la pregunta em centraré en la part del relat que parles sobre que com a extraescolar et van apuntar a música i quan dius que la teva germana tocava la guitarra a casa teva van decidir que tu també havies de tocar algun instrument i vas escollir el piano.
Sempre he tingut gran curiositat per saber si algun infant, pel seu propi peu demanaria a la família apuntar-se a tocar algun instrument, ja que gairebé tots els casos que conec de quan era petit i els que conec ara de gran com a monitor de menjador i extraescolars a l’escola, coincideixen que són les famílies que han de »obligar» a l’infant a apuntar-se a tocar algun instrument. Amb això no vull dir que no estigui bé el que fan aquestes famílies, tot el contrari, ja que en la majoria dels casos, els infants tot i començar amb aquestes activitats de manera obligatòria, al cap de poc ja assisteix a les classes completament feliços i contents d’aprendre quelcom nou i veure el seu gran progrés en la matèria.
De petit era dels que no volia per res del món que els pares m’apuntessin a tocar cap instrument, però de gran he pensat milers de vegades l’encert que haguessin fet els meus pares si m’hi haguessin apuntat, el que donaria per saber tocar mig bé una guitarra!
I tu, que en penses?
Gràcies!