Bona nit.

Us deixo la meva reflexió sobre l’assignatura.

Salut!

Bona tarda a tots.

Us deixo el muntatge final amb tots el registres que he fet.

https://drive.google.com/drive/u/3/folders/1Tx_PViYL3daPT3SGdK0hn3_loyRJKTSk

Gràcies per aquests mesos apassionants!

https://drive.google.com/drive/u/3/folders/1Df0wEyeV1yJ-Zs0aEDkNXRpRgm4U7HM7

Avui he decidit observar els quadres que tenim a casa, mai m’havia parat a pensar perquè tenim aquesta decoració o la importància d’aquests quadres.

En la A1, en el menjador de casa, hi tenim “La lectora de Fragonard”, considerada una de les pintures més importants de la colecció de la National Galley of Art de Washington. Ho tenim en un quadre cosit, els meus pares el van comprar en una venta ambulant, que ens transmet la tranquil·litat i l’essència de la lectura, cosa que a casa nostra ens agrada.

En la A2, tenim un altre quadre, obtingut de generació en generació, que està exposat a l’habitació dels meus pares, que transmet la voluntat d’estimar-se i acompanyar-se en el camí de la vida, tot i haver sotracs de colors més foscos, la companyia i el color blanquinós tranmet una fortalesa duradera i infinita.

En la A4 (em saltaré la A3, perquè és la més sentida per mi), hi observem una frase comuna, i que reafirma l’amor per sobre de tot. Està a l’habitació de la meva germana, que ja no viu a casa, però que és sempre present.

En la A5, hi trobem un quadre de les vistes de Malgrat de Mar, és el poble on vivia la meva mare abans de venir a viure on vivim, i és on han viscut els meus avis i tiets per part de mare, on hem viscut la meva infància i la seva pròpia. Recordar els origens i d’on venim ens fa més forts.

En la A6, tenim un quadre exposat a la cuina, és senzill, però no té significat. A casa ens l’inventem, és un quadre que li dòna importància a la fruïta, però també amb un color rellevant i que transmet uns dels plaers del món, el menjar.

Per finalitzar, en la A3, no és tracta de cap quadre, però si vols entrar a casa nostra, has de llegir-ho. Porta exposat fa 10 anys, quan la meva germana i jo erem petits, però és un dels pilars de la nostra familia. Es tracat de consignes familiars, recordar-nos cada dia que ens estimem i que tot i saber-ho, recalcar-ho diàriament, ens ajudarà a crèixer com a persones.

https://drive.google.com/drive/u/3/folders/1p54a3w49yBm5VXb8dg6fB_o1zW-PSLZX

El registre número 9, conté una història de vida quotidiana, li pot passar a qualsevol, però la importància s’obté amb la realitat de vida que estem mostrant o expressant.

El passat dilluns, vaig anar per el matí a Girona, a ple juny, feia molta calor, un sol enlluernat i una sensació de sequedat. El cel parlava dient que estava content, i que tothom podia sortir a gaudir d’aquell meravellós dia.

Al tornar, es va anar enfosquint, tot i què, al sortir de Girona, encara hi havia claredats de sol. En cosa de 10 minuts, a l’altura d’Hostalric, no existien aquelles claredats, i el cel es va convertir en mar de núvols foscos, que volien cridar.

Al observar aquella escena, em vaig voler aturar, i observar-la des del cotxe. Vaig parar el motor, i vaig començar a escoltar la pluja. El so era atronador i dur, semblava que queien pedres pero realment no era així, semblava que Dèu, o la persona que visquès a sobre nostre s’enfades, plorés i expreses sentiments negatius.

En un moment, vaig baixar la finestra. Normalment, quan baixem la finestra i plou, no entra tanta pluja com per mullar-te els pantalons. En aquest cas sí, hi havia un vent fort que emputxava la pluja cap a dins el cotxe.

La veritat es què hi havien molts “inputs”, que t’explicaven i et feien veure diferents realitats.

https://drive.google.com/drive/u/3/folders/1l7XtytnldI7B55yT5HwgLRxQnHLSnhkp

En el següent enllaç us presentem el nostre registre 8.
Porto anys passant per aquest pont representat a les imatges, i des de que tinc memòria, existeixen aquestes pintades o “graffitis”, que en algun moment de la vida, una persones o moltes persones hauran volgut plasmar un missatge per les persones que vivim o passem diàriament per allà.

Es tracta d’una etnografia visual, que a diferència de la fotografia documental, són projectes de gran abast i d’any de durada, com aquest cas, que reflexen la realitat d’un pont, pintat, que per diverses raons, mai s’ha canviat ni s’ha pintat per tal de canviar la decoració. Per què? Potser perquè no tenim recursos econòmics, potser perquè hem normalitzat les pintades, potser perquè ens agraden les pintades, o potser perquè l’ajuntament li es indiferent el fet que el pont estigui pintat.

Existeixen diferents fotografies, ja que les tenim organitzades algunes amb una visió més global, i algunes amb una visió més propera per observar els detalls de les pintades.

Mes concretament, si analitzem les pintades, observem que són signes subjectius, opinions relacionades amb política o amb sentiments polítics. Existeixen pintades relacionades amb la independència de Catalunya; altres relacionades amb el medi ambient i la importància de reciclar; també existeix alguna declaració d’amor; intueixo que hi han escrits els noms de bandes juvenils, etc.

Resumint, intueixo i obverso que es un mural on les persones expressen el que senten, té el seu art concret. S’hi pot observar bellesa si realment et centres en els detalls, per tant estaríem davant d’obres d’art urbanes.

https://drive.google.com/drive/u/3/folders/1QxF-mfeECdr0jLLv_dsOYPPuxxrp-5QN

En aquest 7é registre, estem plasmant una fotografia documental.
Són imatges directes, amb poca intervenció del fotògraf, on únicament utilitzem el zoom en algunes zones.

Avui al matí, anant al gimnàs, m’he parat a un camp de golf. No es exactament camp de golf, sinó que és Pitch and Putt, que a Catalunya es considerat com jugar al golf però en dimensions molt més petites i adaptades a l’aprenentatge d’aquest esport.
M’he informat una mica de la zona, i està situat al poble de Gualba, província de Barcelona. Es veu que es un recinte important a Catalunya i es tracta d’un espai on es realitzen torneigs de nivell on remou a grans masses de gent.
També, a dalt del camp, observem una casa gran, es veu que aquesta casa es dona l’opció de llogar-la per aquelles persones que ho vulguin. Quan existeixen aquests torneigs importants, moltes persones que venen de lluny, pasen la nit a la casa, dividida per diferents espais (que permeten llogar-la no nomes per una persona) per tal de estar a prop del torneig el dia següent.

Em sorprén nateja i la estructura del camp, és bonic visualment, amb colors verdosos i il·luminants que transmeten sensació de frescura i ressaltament. Tot i això, em sorprèn la poca seguretat. Si que s’hi observen càmeres de seguretat, amb cartells indicant-les, però no hi ha cap barrera o impendiment per entrar al camp per aquelles persones que passen per davant. En el meu cas, he passat per la carretera, m’he parat al costat d’aquesta i tinc la facilitat d’entrar directament al camp (cosa que no he fet), però que otorga una sensació de poca professionalitat tot i el gran nom que té.

Seguim.

A continuació us deixem l’enllaç al document del lliurable 2. Som Helena Ruiz, Marina Mas i Nil Illa.

https://docs.google.com/document/d/1rd7TdnWbzt8ObP0556cfbJiY_JRHbaK0jb-oflZ67pY/edit

Moltes gràcies.

https://drive.google.com/drive/u/3/folders/10LES-TEieusEF81NdTDKevc9tTjzAc-i

En aquest següent enllaç, estem detallant una fotografia documental.
El passat 27 d’abril, al club de futbol on treballo, el FC Sant Celoni, vam organitzar una sortida al “Spotify Camp Nou”, on es disputava el partit femení de les semi-finals de “Champions League” entre el FC Barcelona i el Chelsea FC.

Som un club humil, gran però de poble, on abarquem 320 jugadors/es, amb més de 60 entrenadors i 31 equips, i tots mantenim un orgull de portar l’escut de Sant Celoni amb nosaltres, ens coneixem tots i ens estimem al club, i a les persones que formen part.
Fins fa cosa d’un any, mai havia existit equips femenins a Sant Celoni. Aquest es el primer any que tenim dos equips femenins, de 13 i 14 anys, i de 15 i 16 anys. És un orgull per nosaltres seguir creixent en aquest sentit, és per això que hem anat organitzant durant tota la temporada, sortides al estadi del FC Barcelona o al Estadi Johann Cruyff per tal de promoure i incentivar l’atracció per aquest futbol femení que durant tants anys havia estat discriminat.

La sortida va ser un autèntic èxit, tal i com podeu observar a les imatges. No només vam contemplar la bellesa del joc futbolístic del “Barça”, sinó que també vam poder gaudir de la bellesa arquitectònica del “Spotify Camp Nou”, un dels millors estadis, així com el més gran d’Espanya, i un dels més grans del món, considerat per molts, el millor estadi del món.

Les cares dels jugadors/es i families que es van apuntar a la sortida eren de felicitat pura: vam cridar, vam patir, vam animar i vam celebrar tant que no ens escoltavem els nostres propis crits.
Com a treballador, em vaig sentir molt orgullós de formar part d’aquest club, i penso que anem en bon camí cap a la reestructuració femenina dins l’àmbit del futbol.

https://drive.google.com/drive/u/4/folders/1sYj_U3aXUH5IHEujYj49QFvp06z_eg0E

Acabat de ploure. Narrativa visual.
Fa uns dies vaig passar per aquest pont per anar a veure la meva iaia. És un pont on conviu amb el riuarol, que sempre està sec per les escasses plujes. Es tracta d’un camí habitual per mi, no canvia mai, té els mateixos colors, la mateixa vegetació (males herbes), i el petit riuet que acompanya el camí.
Avui, ha plogut després de molt temps, i he pensat en passar per aquell camí que tant normalitzat tenia, i que tant poc havia valorat fins ara.

Només arribar, hi predominava el so de l’aigua caient (tal i com es veu a la fotografia 3), deixant el terra humit i marronós.
No només he fet les fotos, sino que he caminat per la zona. El terra estava relliscós i m’impedia moure’m amb total llibertat.

M’ha aparegut el sentiment de tranquil·litat, es notava que havia sigut una pluja intensa, i que l’entorn es trobava relaxat, que les plantes i els arbres respiraven, es notaven més fluids, i amb una major força.

Es dels dies que més he gaudit de passar per aquest paisatge. Cal valorar l’aigua, i la pluja. Actualment, estem en una época on no està plovent, i segons ens diuen, cada cop tindrem menys pluja, perquè la calor augmenta. A ningú li agrada quan plou, ens quedem a casa, volem fugir de la pluja, quan ha acabat de ploure tampoc ens interessa, i crec que és un error. Amb la pluja, tot es torna més intens i màgic, és la màgia de la naturalesa.