Bon dia tot el dia,

Seguint la línia del registre anterior, amb aquest vuitè registre vull acabar d’aprofundir en el límit econòmic, parlant també de l’impacte que tenen els doblers en el canvi climàtic, fil conductor del projecte.

Gstaad, a on visc, és un poble famós pels més rics. La promenade, o carrer principal, està replet de luxe amb tendes com Moncler o Luis Vuitton. Aquestes tendes ocupen quasi tot el carrer principal limitant així l’allotjament en aquesta regió. És un problema greu pels menys adinerats o, més ben dit, per la resta de persones, ja que des de fa molts d’anys la regió té un problema amb el lloguer o venda d’habitatges. Així doncs, el límit econòmic és cada vegada més greu en aquesta regió.

D’altra banda, quin impacte tenen aquestes construccions luxurioses? Seguint les idees d’Enshassi, Kochendoerfer i Rizq (2014): “els resultats van demostrar que el sector de la construcció produeix impactes adversos massius, tant directe com indirectament sobre medi ambient”. Per tant, podem dir que el luxe, en aquest exemple, té un important impacte mediambiental.

En resum, el límit econòmic ens acompanya en aquesta regió perquè, a parer meu hi ha dues classes econòmiques ben diferenciades. Què podem fer al respecte davant aquest límit?

BIBLIOGRAFIA

Enshassi, A., Kochendoerfer, B., & Rizq, E. (2014). Evaluación de los impactos medioambientales de los proyectos de construcción. Revista ingeniería de construcción, 29(3), 234-254.

LINK:

https://drive.google.com/drive/folders/1Qh9LDWA4FBY1yhQG0jH6bqhOH1TsjBU0

Bona tarda a tots i totes!

En aquest 8e registre m’agradaria dedicar-lo a apropar-vos a un dels barris més pobres i estigmatitzats de Lleida, ”La Mariola”.

És un barri que em cau a 2 carrers d’on viu la meva mare, a 1 minut caminant, el fet que estigui tan a prop fa que hagi passat part de la meva infància allí, en una emblemàtica pista de futbol sala on em passaven les hores sense que ens n’adonéssim compte.
La Mariola és un barri concebut per la majoria d’habitants de Lleida com una cosa aliena, com si no formés part de la ciutat. La pobresa i els problemes són part del dia a dia, la segregació, l’estereotip i la marginació promouen una espiral de què sembla impossible sortir.

El barri es va començar a formar als anys quaranta i a partir d’aquesta data hi va haver quatre fases d’urbanització: la del 1941, la del 1952, la del 1969 i la del 1974. Aquí es van instal·lar famílies que procedien de la migració rural; principalment d’Aragó, però també de Múrcia, Castella i Lleó i Andalusia. Al llarg dels anys, el barri es va anar degradant, i les polítiques de l’Ajuntament, fos del color que fos, no hi van ajudar. Els diferents Consistoris han fet servir La Mariola per controlar la pobresa. Sempre que s’havia de reallotjar algú, se’l reallotjava aquí.

És ”vox populi” que els diferents ajuntaments que han anat governant a Lleida s’han encarregat d’anar ”tancant” La Mariola, ja que a poc a poc l’han abastit de tota mena d’equipaments per tal que els que hi viuen ho tinguin tot a mà i no hagin de sortir del barri per gairebé res. En pocs anys han construït una pista de futbol sala, un camp de gespa artificial, un consultori mèdic, un casal de joves i d’avis, un ”pipi-can” per als gossos… Tots els serveis possibles que els alcaldes t’ho venen com a solidaritat, quan realment en aquests actes s’hi amaga l’ombra del ”així no ens molesten per dins de la ciutat”.

Jo, per proximitat m’hi ha tocat viure moltes hores al barri de més petit, i ara de gran hi passejo sovint perquè aparco el cotxe allí. Des de sempre m’ha cridat molt l’atenció la manera que tenen de viure al barri i em fascina la comunitat de germanor que s’hi respira, sempre dic als meus amics i família que tinc una sensació d’enveja sana quan passejo per allí, m’agradaria molt saber enfocar la vida com ells ho fan, amb poc en tenen prou, a la plaça, amb la família, una pilota de futbol, cadires per fer la xarradeta, els seus moixonets de cant, i poca cosa més.

A l’escola en la qual estic treballant en l’actualitat molts infants viuen a La Mariola, i sempre els faig mil preguntes perquè m’interessa molt tot el que ho envolta. Se’ls veu nens feliços, la majoria molt més feliços que altres nens que viuen a altres barris de la ciutat amb moltes més comoditats, i això em fa reflexionar molt.

Després de moltes hores d’observació, preguntes i convivència diària amb ells, he notat que els nens de barris pobres solen tenir una perspectiva diferent sobre el que realment importa a la vida, ja que, lluny de centrar-se en l’acumulació de béns materials, valoren les relacions significatives, l’energia vital, la lleialtat i la senzillesa. Aquesta visió més enfocada en aspectes no materials pot portar a una major plenitud i benestar general a les seves vides.

Els infants que neixen i creixen en barris com La Mariola penso que troben la felicitat més aviat en les relacions socials properes, en la valoració de les coses simples, en la resiliència que desenvolupen davant dels desafiaments i en el seu enfocament en aspectes no materials de la vida. Tots aquests factors combinats crec que poden contribuir de manera significativa al benestar emocional i general, demostrant que la felicitat no depèn únicament de les comoditats materials.

Justificació teòrica:

Regirant una pila de recursos que parlen sobre aquesta relació que existeix entre ”El Barri” i el tema dels meus registres, la creació de la identitat cultural, he vist molt acertada aquesta cita que surt del document ”El barrio son los vecinos”. Cultura e identidad en los procesos de urbanización de villas” (2008), de González Carvajal, María Lara.

”La significación de los imaginarios territoriales implica una arena de lucha simbólica, que se expresa, como decíamos, no sólo al interior del mismo barrio sino también en la interacción con “el afuera” que, a su vez, pretende imponer sus propios sentidos significativos en torno al espacio.”

Aquesta cita l’he analitzat des de la perspectiva dels habitants del barri de La Mariola, i és que, tenir sempre aquesta imposició externa de com han de viure, o de voler canviar la seva percepció del que està ben fet o mal fet (sempre dins de la legalitat) de part de la resta de veïns dels altres barris de Lleida, a parer meu, és un obstacle per a la lliure construcció de la seva pròpia identitat. Poden sentir pressió per ajustar-se a les normes i valors dels barris més privilegiats, cosa que podria conduir a la pèrdua d’aspectes importants de la seva pròpia cultura i tradicions.

Tot i això, he pogut observar que la majoria dels residents de La Mariola també tenen la capacitat de resistir i reafirmar els seus propis valors, símbols i sentit de pertinença.
Aquesta dosi de resistència pot ser una gran font d’apoderament i fortalesa per a la comunitat, permetent la creació i la preservació d’una rica i autèntica identitat cultural pròpia i lliure de condicionants externs, ja que precisament aquesta resiliència pot ser claus per preservar la seva identitat cultural única i promoure un sentit d’orgull i valor al seu espai.

Bibliografia

Gonzalez Carvajal, María Lara (2008). “El barrio son los vecinos” . Cultura e identidad en los procesos de urbanización de villas. Algunas reflexiones sobre el barrio.

A continuació us deixo l’enllaç de la carpeta de Drive amb un resum de fotografies i vídeo de totes les infraestructures que he comentat anteriorment:

https://drive.google.com/drive/folders/1–E9mFv8lwozL83-CRS-JcExpvV2ZuGI

https://drive.google.com/drive/u/3/folders/1QxF-mfeECdr0jLLv_dsOYPPuxxrp-5QN

En aquest 7é registre, estem plasmant una fotografia documental.
Són imatges directes, amb poca intervenció del fotògraf, on únicament utilitzem el zoom en algunes zones.

Avui al matí, anant al gimnàs, m’he parat a un camp de golf. No es exactament camp de golf, sinó que és Pitch and Putt, que a Catalunya es considerat com jugar al golf però en dimensions molt més petites i adaptades a l’aprenentatge d’aquest esport.
M’he informat una mica de la zona, i està situat al poble de Gualba, província de Barcelona. Es veu que es un recinte important a Catalunya i es tracta d’un espai on es realitzen torneigs de nivell on remou a grans masses de gent.
També, a dalt del camp, observem una casa gran, es veu que aquesta casa es dona l’opció de llogar-la per aquelles persones que ho vulguin. Quan existeixen aquests torneigs importants, moltes persones que venen de lluny, pasen la nit a la casa, dividida per diferents espais (que permeten llogar-la no nomes per una persona) per tal de estar a prop del torneig el dia següent.

Em sorprén nateja i la estructura del camp, és bonic visualment, amb colors verdosos i il·luminants que transmeten sensació de frescura i ressaltament. Tot i això, em sorprèn la poca seguretat. Si que s’hi observen càmeres de seguretat, amb cartells indicant-les, però no hi ha cap barrera o impendiment per entrar al camp per aquelles persones que passen per davant. En el meu cas, he passat per la carretera, m’he parat al costat d’aquesta i tinc la facilitat d’entrar directament al camp (cosa que no he fet), però que otorga una sensació de poca professionalitat tot i el gran nom que té.

Seguim.

Bon dia tot el dia,

En aquest registre número set, he volgut fer referència al límit econòmic, parlant també de la diferencia de classes en relació al canvi climàtic, fil conductor del projecte.

La regió a on visc, un petit poble dels Alps Suïssos, compta amb el seu aeròdrom privat. Això és degut a que famosos com Lady Gaga o simplement persones amb molts de doblers, tenen les seves segones residències, o terceres qui sap, aquí. Així doncs, aquestes persones que compten amb un jet privat tenen la possibilitat d’aterrar a 5 minuts de casa seva. Les persones sense aquests recursos econòmics, jo mateixa, ens hem de desplaçar fins l’aeroport més proper que, en aquest cas, és l’Aeroport de Ginebra, a unes 3 hores en transport públic. Per tant, podem veure clarament un límit econòmic.

Seguint el dit anteriorment, quin impacte té l’aeròdrom i, més concret, els jets privats sobre l’ecosistema natural de la regió? i sobre el canvi climàtic?

El veritable problema amb els viatges aeris podrien ser els vols privats. D’acord amb We Llauri Yard, una agència de recerca de dades, els jets privats tenen un impacte desproporcionat en el medi ambient. Pel que són els majors infractors d’emissions per passatger.(Expok, 2022)

En resum, viatjar en avió hauria de ser la darrera opció per tots i totes independentment dels doblers que tinguem.

Figura 1

Dollar Sign

Nota. Per A. Warhol, 1982, Impressió de pantalla al tauler del

Museu Lenox, Massachusetts, Estats Units.

BIBLIOGRAFIA

Expok. (2022). Las 10 celebridades que más contaminan con sus emisiones. ExpokNews. https://www.expoknews.com/celebridades-que-mas-contaminan-con-sus-emisiones/

LINK

https://drive.google.com/drive/folders/1LddQ4KdcAlI9TcL2hTrUcQq9OpVh9D5s

Bona tarda a tos i totes!

En aquest registre 7 us faré 5 cèntims de la setmana més esperada per qualsevol persona del poble, la setmana de la Festa Major. A Corbins la setmana de la Festa Major és una setmana màgica, es respira la felicitat a l’ambient, omplint d’alegria els carrers del nostre poble. Els carrers es vesteixen de gala, el concurs de balcons en té tota la culpa, es fa cada any, i, així i tot, mai deixa de sorprendre’ns.
Però la Festa Major no és només un desplegament visual i sensorial, és també una explosió de tradicions que ens connecta amb les nostres arrels i ens recorda qui som, de fet el més bonic de la nostra Festa Major és la unió que es crea entre tots nosaltres. És el moment en què deixem de banda les nostres preocupacions diàries i ens submergim en una atmosfera de camaraderia i felicitat compartida. És l’oportunitat de trobar-nos, abraçar-nos i celebrar plegats, deixant enrere diferències i rivalitats per convertir-nos en una gran família.

El divendres vam fer el tret de sortida d’aquest llarg cap de setmana, per descomptat, el divendres van tenir festa tots els infants de l’escola Sol Ixent, i van poder gaudir d’un matí als inflables i les firetes que van posar a la plaça de l’ajuntament. A la tarda ja es va fer el pregó, que va anar a càrrec de l’associació de Joves (de la qual em sento molt orgullós d’haver-ne format part de 2012 fins a 2019) amb un sonat homenatge als 35 anys que compleix l’associació de dones. Tot seguit es va fer entrega dels premis del concurs de cartells infantils de festa major, acte que va aglutinar a tots els infants del poble. Més tard vam inaugurar l’exposició fotogràfica ”Les festes de quan érem joves”, on ens vam emocionar recordant vells records.

El dissabte va començar com el divendres, amb un matí ple d’activitats per la canalla. La tarda sí que anava més encarada a la gent gra, amb una llarga sessió de ball amb el grup Tropikana que en acabar va empalmar amb l’esperat sopar popular, aquest any amb record d’assistència amb 400 comensals, dels quals la majoria es van quedar en acabar per gaudir del grup de versions ALLIOLI i els DJ que van actuar a continuació.

El diumenge començava com els altres dos dies, amb els infants com a protagonistes amb un munt de tallers per ells; Taller de globoflèxia, de maquillatge, d’equilibris i finalment taller de bombolles de sabó.
Aquesta nit venen el famós grup pirotècnic ”Diables de Lleida” per tal de posar la traca final a aquest fantàstic cap de setmana.

Justificació teòrica:

Després d’estar regirant diversos recursos que parlin d’aquesta relació entre la Festa Major de poble amb el meu tema d’aquesta PAC ” La construcció de la identitat cultural”, us deixo per aquí una de les cites que faré anar per fer la meva posterior reflexió:

”Una de las funciones de todo ritual festivo más significativa y unánimemente reconocida es la de expresar simbólicamente el desiderátum de integración e identidad colectiva de la comunidad que lo celebra 6. Toda celebración periódica de una fiesta denota la existencia de un determinado nivel de identificación y vivencia colectiva, constituye un indicador que permite evaluar la conciencia de adscripción a esa colectividad ‘. Las fiestas, y en particular las tradicionales, ritualizan de forma recurrente el particularismo, actualizando y reafirmando el sentimiento de formar parte de una comunidad -local, regional, nacional- y reproduciendo simbólicamente la identidad colectiva de ésta”.

Aquesta cita l’he extret del document ”Fiesta, tradición e identidad local” de Jose Ignacio Homobono Martínez on s’analitza el binomi folklore-identitat cultural.

Això ens fa veure que una festa major de poble està estretament lligada a la construcció de la identitat cultural de les persones, ja que totes aquestes activitats festives que es duen a terme reforcen i enforteixen el sentit de pertinença dels habitants a la seva comunit i ens permet connectar amb el patrimoni cultural i les tradicions que passen de pares a fills. Durant una festa major, estem en permanent contacte amb elements culturals propis de la localitat. Aquests elements són expressions autèntiques de la identitat cultural del poble i es transmeten de generació a generació. Gent de tota mena s’uneixen en desfilades, processons religioses, concerts, balls… que fan que les persones ens sentim part activa de la nostra cultura i contribuïm així a preservar i promoure les nostres tradicions.

Es per tot això que penso que les festes majors dels pobles tenen un paper fonamental en la construcció de la identitat cultural de les persones permetent-nos a tothom a connectar amb el nostre patrimoni cultural, reafirmar el nostre sentit de pertinença i podent transmetre les tradicions a les generacions futures, construint i enfortint la identitat col·lectiva del poble que provoca un fort sentit d’arrelament i aferrament a les arrels culturals d’aquest.

Bibliografia

JIH Martínez (1990), ‘’Fiesta, tradición e identidad local‘’, Pamplona Gobierno de Navarra. Institución Príncipe de Viana 1990

A continuació deixo l’enllaç al meu Drive d’aquesta PAC on he posat unes quantes fotografies de tot el que s’ha viscut aquest fi de setmana:

https://drive.google.com/drive/folders/18MnncJ6ls9rPNfdS6zLePfdW6cs5sqk7

Hola a tots/es!

En el vuitè registre us presento tres imatges d’una de les activitats dels espais de “catering and hospitality” de la Fundació i escola Priors Court, situada a Anglaterra on actualment estic treballant com a mestre.

Prior’s Court és una organització benèfica registrada que ofereix educació i atenció residencial a joves amb autisme complex d’entre 5 i 25 anys, ajudant-los a construir un futur més brillant i independent.
En aquesta entrega parlo de la diferència, en aquest cas de la gent amb autisme sever que presenten dificultats comunicatives, socials i emocionals.

Les imatges són d’una activitat de cuina amb la metodologia TEACCH (Tractament i Educació d’Autistes i Nens amb Discapacitats Relacionades amb la Comunicació). Aquesta metodologia és útil per a proporcionar estructura, suport visual i ensenyar habilitats concretes als joves amb autisme sever, en aquest cas cuinem muffins per a commemorar la mort de la reina Victòria d’Anglaterra.

És important adaptar les metodologies i estratègies educatives segons les necessitats individuals de cada jove amb autisme sever, tenint en compte les seves fortaleses, interessos i preferències.
És cert que la inclusió de les persones amb discapacitat, inclosos els joves amb autisme sever, sovint ha tingut una visibilitat limitada en la societat. Les persones amb discapacitat sovint requereixen suports i adaptacions per a participar plenament en entorns educatius i socials. La falta de recursos i suports adequats dificulta la visibilitat i la inclusió d’aquestes persones.

Considero que és important abordar aquestes limitacions i treballar cap a una major visibilitat i inclusió de les persones amb discapacitat, inclosos els joves amb autisme sever. Això implica promoure la consciència i l’educació sobre la diversitat i les capacitats de les persones amb discapacitat, així com abordar les barreres físiques i socials que obstaculitzen la seva inclusió.

Maria

https://drive.google.com/drive/folders/1SDTKJ9AFh18zOvdFJ4RqTJb-Arn_PYyI