Hola!

En aquesta última entrega he volgut ensenyar-vos el meu últim projecte, la meva primera cançó, escrita, cantada, tocada i produïda pel meu pare i jo.

L’estiu passat vaig poder visitar Costa rica durant cinc setmanes. Costa Rica és coneguda per la seva bellesa natural, les seves platges paradisíaques, les seves exuberants selves i la seva vida silvestre única. És un lloc on la natura i la biodiversitat es despleguen en tota la seva esplendor. Aquí vaig tenir l’oportunitat de connectar amb aquesta bellesa i d’experimentar moments únics que em van tocar de prop i em van fer escriure una cançó.

Escriure una cançó després d’un viatge com aquest va ser una manera de capturar i compartir les meves emocions, impressions i reflexions sobre aquesta experiència. La música té aquest poder d’evocar sensacions i transportar-nos a altres llocs i moments. A través de les lletres, les melodies i l’expressió musical, puc compartir amb altres persones la meva visió i la meva experiència de Costa Rica

Les experiències de viatge solen ser una gran font d’inspiració per a la creació artística i la música pot ser una manera perfecta de capturar i expressar tot allò que has viscut i sentit durant aquella aventura.

El fet de gravar aquesta cançó amb el meu pare a l’estudi li afegeix un toc especial i intensifica la força i la màgia de la música. Quan compartim la nostra passió per l’art amb altres persones, especialment amb els éssers estimats, es crea un lligam únic i sorgeix una connexió profunda. La música té la capacitat de transcendir les paraules i de comunicar emocions que sovint no podem expressar amb el llenguatge verbal. A través dels acords, les melodies i les lletres de la meva cançó, puc transportar a les persones a través dels meravellosos paisatges de Costa Rica que he experimentat.

La música ens connecta amb els altres i ens permet compartir una part intangible del nostre ésser. És una forma de comunicació universal que traspua fronteres i crea un llenguatge comú.

Espero que la gaudiu com nosaltres ho hem fet creant-la.

Maria

https://drive.google.com/drive/folders/1l0namUqC1A-U-ul41eZ1dPz8faqVXfXc

https://drive.google.com/drive/u/3/folders/1l7XtytnldI7B55yT5HwgLRxQnHLSnhkp

En el següent enllaç us presentem el nostre registre 8.
Porto anys passant per aquest pont representat a les imatges, i des de que tinc memòria, existeixen aquestes pintades o «graffitis», que en algun moment de la vida, una persones o moltes persones hauran volgut plasmar un missatge per les persones que vivim o passem diàriament per allà.

Es tracta d’una etnografia visual, que a diferència de la fotografia documental, són projectes de gran abast i d’any de durada, com aquest cas, que reflexen la realitat d’un pont, pintat, que per diverses raons, mai s’ha canviat ni s’ha pintat per tal de canviar la decoració. Per què? Potser perquè no tenim recursos econòmics, potser perquè hem normalitzat les pintades, potser perquè ens agraden les pintades, o potser perquè l’ajuntament li es indiferent el fet que el pont estigui pintat.

Existeixen diferents fotografies, ja que les tenim organitzades algunes amb una visió més global, i algunes amb una visió més propera per observar els detalls de les pintades.

Mes concretament, si analitzem les pintades, observem que són signes subjectius, opinions relacionades amb política o amb sentiments polítics. Existeixen pintades relacionades amb la independència de Catalunya; altres relacionades amb el medi ambient i la importància de reciclar; també existeix alguna declaració d’amor; intueixo que hi han escrits els noms de bandes juvenils, etc.

Resumint, intueixo i obverso que es un mural on les persones expressen el que senten, té el seu art concret. S’hi pot observar bellesa si realment et centres en els detalls, per tant estaríem davant d’obres d’art urbanes.

Hola,

En aquesta nova entrega m’atreveixo a pujar uns àudios d’algunes improvisacions de cançons que he fet aquests dies amb el meu pare.
Per als que heu llegit les prèvies entregues, jo visc fora d’Espanya i això no sempre es porta bé, evidentment hi ha un límit de fronteres i tenir als teus lluny és difícil, per això cada vegada que vinc, tinc les emocions a flor de pell.

Ara mateix estic de vacances i estic a casa, moment de desconnectar i de gaudir d’una de les coses que més m’agrada fer: Música.

La música és la nostra identitat. La música té el poder d’evocar emocions, connectar a les persones i transmetre missatges culturals i personals.

Penso que la música també pot exercir un paper important en la formació d’identitats individuals. Les persones solen tenir preferències musicals que reflecteixen els seus gustos, personalitat i experiències de vida. Identificar-se amb uns certs artistes, cançons o gèneres pot ajudar-nos a expressar qui som i connectar amb uns altres que comparteixen els nostres gustos i moltes vegades conèixer gustos nous a través de compartir música amb altres persones.

Maria

https://drive.google.com/drive/folders/1xwVnHIU5eQYSaqjwN6Q5HWm7Dfoevgmt

Hola a tothom!

En aquesta nova entrega, us mostro el lloc on amb el meu pare, explorem amb el so i creem música. Podeu veure fotos dels instruments que tenim a l’estudi, el nostre lloc on ens deixem emportar i gaudim plegats.

Amb això vull parlar de les barreres entre l’art de la música i les persones.
El meu pare i jo som d’èpoques diferents i tenim gustos diferents, no obstant això, com ell diu: la música bona, és bona i no entén d’èpoques o d’estils musicals.

És cert que la diversitat de gèneres i estils musicals pot generar barreres per a algunes persones. Les preferències individuals i els gustos musicals són únics i varien d’una persona a una altra. Això pot limitar l’apreciació i la comprensió de certa música que és desconeguda o diferent de l’experiència musical anterior.

A vegades, les persones poden sentir-se còmodes amb els gèneres o estils musicals que ja coneixen i això pot crear una certa resistència a explorar altres tipus de música. Les barreres poden ser d’ordre emocional o cultural, ja que cada gènere musical pot estar associat amb diferents experiències, valors o identitats.

No obstant això, superar aquestes barreres pot ser enriquidor i ampliar l’experiència musical d’una persona. Obrir-se a nous gèneres i estils musicals pot conduir a descobrir noves emocions, perspectives i cultures. Hi ha molts gèneres musicals que ofereixen una gran riquesa i diversitat artística, i cada un té la seva pròpia història i influències culturals.

Una forma d’abordar aquesta barrera és ser obert a l’exploració musical i estar disposat a escoltar diferents gèneres i estils, i això és el que fem el meu pare i jo. Intercanviem opinions, fem versions de cançons i creem les nostres.

Qui sap, potser algun dia us ensenyo alguna:)

Maria

https://drive.google.com/drive/folders/1fQO2cUYy4WupcGtT5kEBQj4VYHom92QA

Bon dia tot el dia,

Seguint la línia del registre anterior, amb aquest vuitè registre vull acabar d’aprofundir en el límit econòmic, parlant també de l’impacte que tenen els doblers en el canvi climàtic, fil conductor del projecte.

Gstaad, a on visc, és un poble famós pels més rics. La promenade, o carrer principal, està replet de luxe amb tendes com Moncler o Luis Vuitton. Aquestes tendes ocupen quasi tot el carrer principal limitant així l’allotjament en aquesta regió. És un problema greu pels menys adinerats o, més ben dit, per la resta de persones, ja que des de fa molts d’anys la regió té un problema amb el lloguer o venda d’habitatges. Així doncs, el límit econòmic és cada vegada més greu en aquesta regió.

D’altra banda, quin impacte tenen aquestes construccions luxurioses? Seguint les idees d’Enshassi, Kochendoerfer i Rizq (2014): «els resultats van demostrar que el sector de la construcció produeix impactes adversos massius, tant directe com indirectament sobre medi ambient». Per tant, podem dir que el luxe, en aquest exemple, té un important impacte mediambiental.

En resum, el límit econòmic ens acompanya en aquesta regió perquè, a parer meu hi ha dues classes econòmiques ben diferenciades. Què podem fer al respecte davant aquest límit?

BIBLIOGRAFIA

Enshassi, A., Kochendoerfer, B., & Rizq, E. (2014). Evaluación de los impactos medioambientales de los proyectos de construcción. Revista ingeniería de construcción, 29(3), 234-254.

LINK:

https://drive.google.com/drive/folders/1Qh9LDWA4FBY1yhQG0jH6bqhOH1TsjBU0

Bona tarda a tots i totes!

En aquest 8e registre m’agradaria dedicar-lo a apropar-vos a un dels barris més pobres i estigmatitzats de Lleida, »La Mariola».

És un barri que em cau a 2 carrers d’on viu la meva mare, a 1 minut caminant, el fet que estigui tan a prop fa que hagi passat part de la meva infància allí, en una emblemàtica pista de futbol sala on em passaven les hores sense que ens n’adonéssim compte.
La Mariola és un barri concebut per la majoria d’habitants de Lleida com una cosa aliena, com si no formés part de la ciutat. La pobresa i els problemes són part del dia a dia, la segregació, l’estereotip i la marginació promouen una espiral de què sembla impossible sortir.

El barri es va començar a formar als anys quaranta i a partir d’aquesta data hi va haver quatre fases d’urbanització: la del 1941, la del 1952, la del 1969 i la del 1974. Aquí es van instal·lar famílies que procedien de la migració rural; principalment d’Aragó, però també de Múrcia, Castella i Lleó i Andalusia. Al llarg dels anys, el barri es va anar degradant, i les polítiques de l’Ajuntament, fos del color que fos, no hi van ajudar. Els diferents Consistoris han fet servir La Mariola per controlar la pobresa. Sempre que s’havia de reallotjar algú, se’l reallotjava aquí.

És »vox populi» que els diferents ajuntaments que han anat governant a Lleida s’han encarregat d’anar »tancant» La Mariola, ja que a poc a poc l’han abastit de tota mena d’equipaments per tal que els que hi viuen ho tinguin tot a mà i no hagin de sortir del barri per gairebé res. En pocs anys han construït una pista de futbol sala, un camp de gespa artificial, un consultori mèdic, un casal de joves i d’avis, un »pipi-can» per als gossos… Tots els serveis possibles que els alcaldes t’ho venen com a solidaritat, quan realment en aquests actes s’hi amaga l’ombra del »així no ens molesten per dins de la ciutat».

Jo, per proximitat m’hi ha tocat viure moltes hores al barri de més petit, i ara de gran hi passejo sovint perquè aparco el cotxe allí. Des de sempre m’ha cridat molt l’atenció la manera que tenen de viure al barri i em fascina la comunitat de germanor que s’hi respira, sempre dic als meus amics i família que tinc una sensació d’enveja sana quan passejo per allí, m’agradaria molt saber enfocar la vida com ells ho fan, amb poc en tenen prou, a la plaça, amb la família, una pilota de futbol, cadires per fer la xarradeta, els seus moixonets de cant, i poca cosa més.

A l’escola en la qual estic treballant en l’actualitat molts infants viuen a La Mariola, i sempre els faig mil preguntes perquè m’interessa molt tot el que ho envolta. Se’ls veu nens feliços, la majoria molt més feliços que altres nens que viuen a altres barris de la ciutat amb moltes més comoditats, i això em fa reflexionar molt.

Després de moltes hores d’observació, preguntes i convivència diària amb ells, he notat que els nens de barris pobres solen tenir una perspectiva diferent sobre el que realment importa a la vida, ja que, lluny de centrar-se en l’acumulació de béns materials, valoren les relacions significatives, l’energia vital, la lleialtat i la senzillesa. Aquesta visió més enfocada en aspectes no materials pot portar a una major plenitud i benestar general a les seves vides.

Els infants que neixen i creixen en barris com La Mariola penso que troben la felicitat més aviat en les relacions socials properes, en la valoració de les coses simples, en la resiliència que desenvolupen davant dels desafiaments i en el seu enfocament en aspectes no materials de la vida. Tots aquests factors combinats crec que poden contribuir de manera significativa al benestar emocional i general, demostrant que la felicitat no depèn únicament de les comoditats materials.

Justificació teòrica:

Regirant una pila de recursos que parlen sobre aquesta relació que existeix entre »El Barri» i el tema dels meus registres, la creació de la identitat cultural, he vist molt acertada aquesta cita que surt del document »El barrio son los vecinos». Cultura e identidad en los procesos de urbanización de villas» (2008), de González Carvajal, María Lara.

»La significación de los imaginarios territoriales implica una arena de lucha simbólica, que se expresa, como decíamos, no sólo al interior del mismo barrio sino también en la interacción con «el afuera» que, a su vez, pretende imponer sus propios sentidos significativos en torno al espacio.»

Aquesta cita l’he analitzat des de la perspectiva dels habitants del barri de La Mariola, i és que, tenir sempre aquesta imposició externa de com han de viure, o de voler canviar la seva percepció del que està ben fet o mal fet (sempre dins de la legalitat) de part de la resta de veïns dels altres barris de Lleida, a parer meu, és un obstacle per a la lliure construcció de la seva pròpia identitat. Poden sentir pressió per ajustar-se a les normes i valors dels barris més privilegiats, cosa que podria conduir a la pèrdua d’aspectes importants de la seva pròpia cultura i tradicions.

Tot i això, he pogut observar que la majoria dels residents de La Mariola també tenen la capacitat de resistir i reafirmar els seus propis valors, símbols i sentit de pertinença.
Aquesta dosi de resistència pot ser una gran font d’apoderament i fortalesa per a la comunitat, permetent la creació i la preservació d’una rica i autèntica identitat cultural pròpia i lliure de condicionants externs, ja que precisament aquesta resiliència pot ser claus per preservar la seva identitat cultural única i promoure un sentit d’orgull i valor al seu espai.

Bibliografia

Gonzalez Carvajal, María Lara (2008). “El barrio son los vecinos” . Cultura e identidad en los procesos de urbanización de villas. Algunas reflexiones sobre el barrio.

A continuació us deixo l’enllaç de la carpeta de Drive amb un resum de fotografies i vídeo de totes les infraestructures que he comentat anteriorment:

https://drive.google.com/drive/folders/1–E9mFv8lwozL83-CRS-JcExpvV2ZuGI

https://drive.google.com/drive/u/3/folders/1QxF-mfeECdr0jLLv_dsOYPPuxxrp-5QN

En aquest 7é registre, estem plasmant una fotografia documental.
Són imatges directes, amb poca intervenció del fotògraf, on únicament utilitzem el zoom en algunes zones.

Avui al matí, anant al gimnàs, m’he parat a un camp de golf. No es exactament camp de golf, sinó que és Pitch and Putt, que a Catalunya es considerat com jugar al golf però en dimensions molt més petites i adaptades a l’aprenentatge d’aquest esport.
M’he informat una mica de la zona, i està situat al poble de Gualba, província de Barcelona. Es veu que es un recinte important a Catalunya i es tracta d’un espai on es realitzen torneigs de nivell on remou a grans masses de gent.
També, a dalt del camp, observem una casa gran, es veu que aquesta casa es dona l’opció de llogar-la per aquelles persones que ho vulguin. Quan existeixen aquests torneigs importants, moltes persones que venen de lluny, pasen la nit a la casa, dividida per diferents espais (que permeten llogar-la no nomes per una persona) per tal de estar a prop del torneig el dia següent.

Em sorprén nateja i la estructura del camp, és bonic visualment, amb colors verdosos i il·luminants que transmeten sensació de frescura i ressaltament. Tot i això, em sorprèn la poca seguretat. Si que s’hi observen càmeres de seguretat, amb cartells indicant-les, però no hi ha cap barrera o impendiment per entrar al camp per aquelles persones que passen per davant. En el meu cas, he passat per la carretera, m’he parat al costat d’aquesta i tinc la facilitat d’entrar directament al camp (cosa que no he fet), però que otorga una sensació de poca professionalitat tot i el gran nom que té.

Seguim.

Bon dia tot el dia,

En aquest registre número set, he volgut fer referència al límit econòmic, parlant també de la diferencia de classes en relació al canvi climàtic, fil conductor del projecte.

La regió a on visc, un petit poble dels Alps Suïssos, compta amb el seu aeròdrom privat. Això és degut a que famosos com Lady Gaga o simplement persones amb molts de doblers, tenen les seves segones residències, o terceres qui sap, aquí. Així doncs, aquestes persones que compten amb un jet privat tenen la possibilitat d’aterrar a 5 minuts de casa seva. Les persones sense aquests recursos econòmics, jo mateixa, ens hem de desplaçar fins l’aeroport més proper que, en aquest cas, és l’Aeroport de Ginebra, a unes 3 hores en transport públic. Per tant, podem veure clarament un límit econòmic.

Seguint el dit anteriorment, quin impacte té l’aeròdrom i, més concret, els jets privats sobre l’ecosistema natural de la regió? i sobre el canvi climàtic?

El veritable problema amb els viatges aeris podrien ser els vols privats. D’acord amb We Llauri Yard, una agència de recerca de dades, els jets privats tenen un impacte desproporcionat en el medi ambient. Pel que són els majors infractors d’emissions per passatger.(Expok, 2022)

En resum, viatjar en avió hauria de ser la darrera opció per tots i totes independentment dels doblers que tinguem.

Figura 1

Dollar Sign

Nota. Per A. Warhol, 1982, Impressió de pantalla al tauler del

Museu Lenox, Massachusetts, Estats Units.

BIBLIOGRAFIA

Expok. (2022). Las 10 celebridades que más contaminan con sus emisiones. ExpokNews. https://www.expoknews.com/celebridades-que-mas-contaminan-con-sus-emisiones/

LINK

https://drive.google.com/drive/folders/1LddQ4KdcAlI9TcL2hTrUcQq9OpVh9D5s