Bon dia companys i companyes,

En aquesta entrada us adjunto el vídeo que recull el procés dels meus registres, i també un PDF amb l’explicació.

Gràcies!

Bon dia companys i companyes!

Això ja es va acabant… us deixo adjunt el meu muntatge final sobre els registres per a l’activitat “Mans a l’obra!: Explorem i representem l’entorn amb imatge i so”.
Considero que ha estat una activitat molt enriquidora i una experiència molt formadora per poder veure la gran quantitat de maneres d’expressió de l’art que hi ha, i tot el que pot arribar a transmetre cada una d’elles.

Us deixo el vídeo en el següent enllaç

Salut! :)

https://drive.google.com/drive/u/3/folders/1Df0wEyeV1yJ-Zs0aEDkNXRpRgm4U7HM7

Avui he decidit observar els quadres que tenim a casa, mai m’havia parat a pensar perquè tenim aquesta decoració o la importància d’aquests quadres.

En la A1, en el menjador de casa, hi tenim “La lectora de Fragonard”, considerada una de les pintures més importants de la colecció de la National Galley of Art de Washington. Ho tenim en un quadre cosit, els meus pares el van comprar en una venta ambulant, que ens transmet la tranquil·litat i l’essència de la lectura, cosa que a casa nostra ens agrada.

En la A2, tenim un altre quadre, obtingut de generació en generació, que està exposat a l’habitació dels meus pares, que transmet la voluntat d’estimar-se i acompanyar-se en el camí de la vida, tot i haver sotracs de colors més foscos, la companyia i el color blanquinós tranmet una fortalesa duradera i infinita.

En la A4 (em saltaré la A3, perquè és la més sentida per mi), hi observem una frase comuna, i que reafirma l’amor per sobre de tot. Està a l’habitació de la meva germana, que ja no viu a casa, però que és sempre present.

En la A5, hi trobem un quadre de les vistes de Malgrat de Mar, és el poble on vivia la meva mare abans de venir a viure on vivim, i és on han viscut els meus avis i tiets per part de mare, on hem viscut la meva infància i la seva pròpia. Recordar els origens i d’on venim ens fa més forts.

En la A6, tenim un quadre exposat a la cuina, és senzill, però no té significat. A casa ens l’inventem, és un quadre que li dòna importància a la fruïta, però també amb un color rellevant i que transmet uns dels plaers del món, el menjar.

Per finalitzar, en la A3, no és tracta de cap quadre, però si vols entrar a casa nostra, has de llegir-ho. Porta exposat fa 10 anys, quan la meva germana i jo erem petits, però és un dels pilars de la nostra familia. Es tracat de consignes familiars, recordar-nos cada dia que ens estimem i que tot i saber-ho, recalcar-ho diàriament, ens ajudarà a crèixer com a persones.

https://drive.google.com/drive/u/3/folders/1p54a3w49yBm5VXb8dg6fB_o1zW-PSLZX

El registre número 9, conté una història de vida quotidiana, li pot passar a qualsevol, però la importància s’obté amb la realitat de vida que estem mostrant o expressant.

El passat dilluns, vaig anar per el matí a Girona, a ple juny, feia molta calor, un sol enlluernat i una sensació de sequedat. El cel parlava dient que estava content, i que tothom podia sortir a gaudir d’aquell meravellós dia.

Al tornar, es va anar enfosquint, tot i què, al sortir de Girona, encara hi havia claredats de sol. En cosa de 10 minuts, a l’altura d’Hostalric, no existien aquelles claredats, i el cel es va convertir en mar de núvols foscos, que volien cridar.

Al observar aquella escena, em vaig voler aturar, i observar-la des del cotxe. Vaig parar el motor, i vaig començar a escoltar la pluja. El so era atronador i dur, semblava que queien pedres pero realment no era així, semblava que Dèu, o la persona que visquès a sobre nostre s’enfades, plorés i expreses sentiments negatius.

En un moment, vaig baixar la finestra. Normalment, quan baixem la finestra i plou, no entra tanta pluja com per mullar-te els pantalons. En aquest cas sí, hi havia un vent fort que emputxava la pluja cap a dins el cotxe.

La veritat es què hi havien molts “inputs”, que t’explicaven i et feien veure diferents realitats.

El barri de Sant Ildefons, un film de Nerea de Molina

He disminuït la qualitat del vídeo per poder penjar-lo. Si vols el vídeo en millor qualitat CLICA AQUÍ.

Espero que us agradi.

REVELA’T 2023

Bona nit companys i companyes!

Primer de tot em vull disculpar per penjar el meu últim registre amb retard. He volgut aprofitar que a Vilassar de Dalt, al meu poble, es fa cada any el Festival de Fotografia Analògica Contemporànea i he esperat per tenir les entrades i poder visitar-lo.

És un aconteixement molt important per Vilassar, que tot i ser un poble petit amb només 9.ooo habitants, des de fa uns anys acull aquest festival que atrau al públic més divers d’arreu del món.

Durant els dies que dura el festival, s’hi pot veure tot de gent amunt i avall visitant les exposicions i gaudint de fotografies fetes amb càmeres analògiques, cosa que sembla impossible tenint en compte l’avenç de les tecnologies en el món de la fotografia. El festival fa un homentage a artistes contemporanis, que fent ús de càmeres “del passat”, retraten el present tot explicant infinitats d’històries.

El festival és un clar exemple de que les tecnologies, per molt avançades i sofosticades que siguin, no sempre desbanquen les tecnologies precedents. La innovació doncs, no és cap barrera per aquells artistes melancòlics del passat.

Una altra barrera que m’ha cridat l’atenció és la distància. En aquest cas, però, hem de parlar de la no barrera que suposa la distància, ja que molts artistes que hi exposen són de països molt llunyans. És tot un luxe poder gaudir d’artistes d’arreu del món sense haver d’anar a la capital o a les ciutats més grans. La descentralització de la cultura, tot i ser una qüestió pendent en el nostre país, en aquest cas queda ben resolta, ja que son els habitants de les ciutats grans de la vora, que venen fins al poble a veure les exposicions.

Us deixo l’enllaç al Drive perquè pugueu fer-vos una idea. https://drive.google.com/drive/folders/1EjvwVk-lkqfv-idtWf9xptdJWqEUsBgF?usp=drive_link

Per aquest desè registre he volgut sortir de la meva zona de confort i fer uns petits esbossos ràpids fets a llapis i ceres aquarel·lables d’alguna de les fotos analògiques que vaig fer del barri. El primer, un esbós d’unes finestres del barri amb roba penjada. El segon, un petit dibuix de la meva fotografia favorita: uns avis passant l’estona a un banc. Finalment, un esbós de la porteria de la Pilar, Carrer Desmai número 8.

Personalment, no estic gaire orgullosa dels resultats, penso que el dibuix no és lo meu, però he gaudit de l’experiència.

Espero que us agradin.

Bona nit a tots i totes!

Semblava llunyà, però ja el tenim aquí, l’últim registre de l’assignatura, el Registre 10. En aquest registre m’agradaria parlar sobre una manera de viure la vida que he descobert aquest cap de setmana gràcies al meu millor amic.

El meu millor amic és un noi del meu poble, el Pere. Ell és de Corbins de tota la vida, igual que la seva mare, però el seu pare és d’Àger, un famós poblet de la comarca de la Noguera. El Pere tota la vida, des de ben petit, ha anat a passar els estius allí, i ja va ser als 18 anys que va començar a treballar de socorrista a la piscina d’aquest poble. Allí és on va fer una forta amistat amb l’Àngel, l’altre socorrista amb el qual compartien piscina. Jo ja fa molts anys que el conec i també tenim molt bona relació, i el Pere m’havia parlat moltes vegades que l’Àngel ha estat vivint a una casa solitària on la següent casa o poble més proper és a 3 km, que sembla poc, però la veritat és que és bastant significatiu. L’Àngel, fins a l’any passat (ara viu a Barcelona) va viure en aquesta casa junt amb el seu germà i els seus pares, i és una família que tenen un negoci familiar, ja que a tocar de la casa hi tenen una petita granja de cabres que ells mateixos gestionen, inclús amb una espècie de búnquer que és on deixen fermentar els formatges que ells mateixos s’encarreguen de produir i vendre posteriorment.

Aquest estil de vida em va xocar molt des d’un principi, i és per això que vam acordar que un cap de setmana ens convidaria a conèixer casa seva i tota la infraestructura que els envolta, la granja. Ell és l’únic de la família que no s’hi dedica, ja que tant el seu pare com la seva mare són autònoms i el seu germà fa poc ja ha tirat endavant la jove incorporació agrícola.

De ben matí ja vam arribar a Àger, on ens esperava l’Àngel a la plaça del poble. Després de 10 minuts de cotxe per un camí de terra força difícil, vam arribar a casa seva, de seguida em vaig adonar que realment estava al mig del no-res. La casa estava envoltada d’un immens camp verd i gegants muntanyes, cosa que li donava un fort aire de tranquil·litat i bellesa natural.

El primer que vam visitar va ser la granja de cabres que hi havia al costat de la casa. Va ser una experiència única veure com aquestes criatures adorables caminaven lliurement pels seus terrenys, em va sobtar molt la delicadesa i amor en què la seva família tractava aquells animalons. Es comunicaven amb cadascuna amb un tracte personalitzat, com si les coneguessin personalment, i les cabres també en semblaven conscients.

Després ens van ensenyar la casa, molt senzilla, una planta baixa sense cap mena de luxe, de fet no tenien ni TV, no la necessitaven, el que sí que hi havia és un enorme foc a terra i llibres, molts llibres al seu voltant.

La singularitat de la família de l’Àngel era molt evident en cada un dels seus membres. La seva mare és una dona amable, acollidora i amb una bondat que mai havia apreciat a ningú, semblava una dona lliure de prejudicis de cap mena, tot el dia amb un somriure a la cara i disposada a servir-nos en qualsevol situació. Al pare de l’Àngel, se’l veia un home molt treballador i apassionat per la seva feina, de fet aquella casa l’havia construït ell amb l’ajuda del seu pare, el padrí de l’Àngel. Tot i no ser gaire expressiu, es podia veure als seus ulls l’orgull que sentia per la seva família i per la manera com vivien en aquella vall mimetitzats amb la natura.

I després hi havia el seu germà, el Dani, un esperit lliure, que tot i tenir sempre un expedient acadèmic impecable per cursar els estudis que s’hagués proposat, va decidir quedar-se allí, a casa seva, fent de ramader, sent feliç.

Aquesta visita a un lloc tan diferent del que estic acostumat, m’ha portat a reflexionar sobre la importància de trobar la felicitat en la simplicitat i en el contacte amb la natura. Sovint, a la nostra societat moderna i accelerada, ens veiem atrapats en la recerca constant de comoditats, èxit material i estatus social. Doncs aquesta família ens va mostrar que la veritable satisfacció pot trobar-se en una vida senzilla, connectada amb l’entorn natural i en harmonia amb els animals i el medi ambient, gaudint d’estar en contacte directe amb els cicles de la vida. El dia a dia d’aquesta família és el contacte directe amb les seves cabres, cuidant-les, alimentant-les i assegurant-se del seu benestar.

En compartir unes hores amb ells, vaig notar que el fet de viure apartats de les comoditats de la vida moderna, tal com ens hem criat la gran majoria, els ha permès aprendre a apreciar molt més les coses simples i essencials. El seu estil de vida els ensenya a valorar el temps en família, gaudir de moments de tranquil·litat i trobar alegria en les petites coses; com el silenci, el cant dels ocells o l’aroma de l’herba fresca. Aquesta difícil elecció de viure allunyats de tot plegat també els permet escapar del ritme frenètic i de l’estrès de la vida urbana a què estem sotmesos la resta de gent. Ells estan immersos en un ambient més tranquil i natural, ideal per connectar amb els propis ritmes interns i trobar la seva pau interior.

Referents Teòrics:

Ja va ser quan estàvem a punt de marxar, que li vaig dir a la seva mare amb una mica de vergonya per falta de confiança, que em recomanes un llibre de tots els que tenia allí , ja que fa 1 mes que m’he comprat un ”Kindle” (tauleta electrònica que serveix per llegir llibres), i estic bastant enganxat a la lectura. Ella va fer un petit somriure i sense pensar-s’ho va anar directa per un; “This Life Is in Your Hands: One Dream, Sixty Acres, and a Family Undone”, un llibre escrit per Melissa Coleman, en aquest cas traduït a l’espanyol. Aquest llibre és el relat de la història real en primera persona de l’autora i la seva família, que van decidir viure en una granja allunyada de la civilització als voltants de Maine, tractant de portar una vida autosuficient i en harmonia amb la natura.

Un cop llegit aquest llibre aportaré la reflexió pertinent relacionant-la també amb el tema cabdal dels meus registres, la creació de la identitat.

Tot seguit adjunto algunes fotos i vídeos d’aquesta experiència:

https://drive.google.com/drive/folders/1FzORFvoB5SNCmR8NdckOCR4BqcuyTonq

Bona tarda companys i companyes,

Aqui us apropo el meu últim registre: 2023-06-12

He estat pensant en la manera de fer una bona cloenda al meu procés i finalment he apostat per simplificar el conflicte prenent com a referència el meu paper. Què puc fer jo?

El primer arxiu és un video en format lapse de temps. Mostra a una companya i a mi preparant l’equipament que gestionem conjuntament per a realitzar-hi un esdeveniment. El col·lectiu feminista del barri ens havia demanat fer un acte en el marc del Dia de l’Orgull i com a entitat acollidora vam voler fer l’espai una mica més acollidor. El video passa en 25 segons per la mitja hora que vam estar penjant llumetes decoratives i preparant l’equip de so per a un duet musical.

La reflexió seria que davant la situació que s’està donant al barri, la meva manera de lluitar i reivindicar-lo és generar espais acollidors i participatius, fer-ho voluntàriament i amb respecte pels processos que es duen a terme dins.

El segon arxiu és una gravació en la que canto, acompanyat d’un ukelele, un fragment de la cançó Camals Mullats, de La gossa sorda i Pirat’s Sound Sistema. L’he escollit per què, escoltant-la fa poc, em va venir a la ment el procés de l’assignatura. Trobo que parla de les coses en que he estat pensant durant aquests mesos.

Gràcies per llegir-me.