https://drive.google.com/drive/u/4/folders/1sYj_U3aXUH5IHEujYj49QFvp06z_eg0E

Acabat de ploure. Narrativa visual.
Fa uns dies vaig passar per aquest pont per anar a veure la meva iaia. És un pont on conviu amb el riuarol, que sempre està sec per les escasses plujes. Es tracta d’un camí habitual per mi, no canvia mai, té els mateixos colors, la mateixa vegetació (males herbes), i el petit riuet que acompanya el camí.
Avui, ha plogut després de molt temps, i he pensat en passar per aquell camí que tant normalitzat tenia, i que tant poc havia valorat fins ara.

Només arribar, hi predominava el so de l’aigua caient (tal i com es veu a la fotografia 3), deixant el terra humit i marronós.
No només he fet les fotos, sino que he caminat per la zona. El terra estava relliscós i m’impedia moure’m amb total llibertat.

M’ha aparegut el sentiment de tranquil·litat, es notava que havia sigut una pluja intensa, i que l’entorn es trobava relaxat, que les plantes i els arbres respiraven, es notaven més fluids, i amb una major força.

Es dels dies que més he gaudit de passar per aquest paisatge. Cal valorar l’aigua, i la pluja. Actualment, estem en una época on no està plovent, i segons ens diuen, cada cop tindrem menys pluja, perquè la calor augmenta. A ningú li agrada quan plou, ens quedem a casa, volem fugir de la pluja, quan ha acabat de ploure tampoc ens interessa, i crec que és un error. Amb la pluja, tot es torna més intens i màgic, és la màgia de la naturalesa.

Bona tarda, classe!

Ja ens trobem amb el cinquè registre, se m’està passant el semestre volant. En aquesta ocasió no m’agradaria perdre l’oportunitat de lligar el meu tema »La construcció de la identitat cultural en un món globalitzat» amb el que segurament és un dels meus caps de setmana més importants de l’any, el »finde» del VIÑA ROCK.

Des de 2016 que vaig assistir per primera vegada en aquest festival no me l’he tornat a perdre, i és la prioritat a l’hora de demanar-nos vacances tant jo com tota la meva colla d’amics.

Per posar en context a tots els que mai hi heu assistit, m’agradaria que imaginéssiu tota mena de gèneres, ritmes i artistes musicals més talentosos del país reunits en un sol lloc per crear una experiència vital única. Des del rock més potent passant pel reggae més relaxant, des del hip-hop més enèrgic fins a la música electrònica més enèrgica, el Viña Rock converteix la música en un llenguatge universal capaç d’unir persones de tots els orígens.

Però Viña Rock no és només música, es tracta de comunitat. S’hi forma una gran família d’amants de la música que any rere any es reuneixen a un mateix lloc per compartir una experiència única, aquí tant se val d’on siguis, la teva vestimenta, el teu pentinat ni el teu estil de vida, aquí tot s’iguala, tots som iguals. L’energia i la companyonia que se sent durant aquest festival és simplement indescriptible, nous amics, moltes rialles, abraçades a desconeguts i l’experiència de notar les connexions que es creen en aquest espai tan únic.

El Viña Rock, a part, és un gran aparador d’expressió artística, des dels colorits murals que adornen l’escenari fins a les representacions teatrals que amenitzen el temps d’espera entre concert i concert, res et deixa indiferent. És per això que no només s’hi gaudeix de la música en si, sinó que també és un espai on submergir-te en un món de creativitat que permet explorar gaire bé totes les formes d’expressió artística. També és un espai on es troba una àmplia varietat d’opcions gastronòmiques i gaudir de plats d’arreu del món, infinitat de parades de roba, artesania i marxandatge on pots trobar objectes únics i portar amb tu un trosset del festival.

Justificament teòric:

Cercant per internet diversos articles que parlin sobre com pot afectar un Festival Musical a la creació de la nostra identitat cultural, he trobat una cita molt interessant de la qual fer una reflexió més personal.

Wellman, 2001:
»Este tipo de eventos, suelen aprovecharse a nivel personal para compartir valores y estrechar lazos interpersonales, obtener información i provocar un sentimiento identidad social».

D’aquesta cita, la reflexió que en faig és que en un gran festival musical, en reunir una gran quantitat de persones amb interessos similars, es converteix en una plataforma perfecta per compartir valors positius. A través de la música i l’ambient festiu, es crea una atmosfera idònia per a donar via lliure l’expressió i la promoció d’aquests valors compartits. Aquests valors poden estar relacionats amb la música en si mateixa, com ara l’estima per gèneres específics, la defensa de la diversitat musical o la promoció de missatges positius, però també poden abordar temes més amplis, com ara la sostenibilitat, la inclusió i la justícia social, cosa que brinda a les persones l’oportunitat de connectar-se amb causes i valors que consideren importants.

Aquests espais també ofereixen un entorn propici per conèixer noves persones i establir connexions significatives. La música és un llenguatge universal que transcendeix les barreres culturals i lingüístiques, cosa que facilita la interacció entre individus de diferents orígens. Durant els festivals, les persones poden establir amistats, crear xarxes de suport i formar comunitats temporals al voltant de la música que els apassiona. Aquestes connexions poden ser duradores, fet que ajuda a crear identitats culturals compartides.

Penso que també tenen un paper rellevant pel que fa a l’obtenció d’informació nova, ja que no només es basa en actuacions musicals, sinó també activitats complementàries com xerrades, tallers i exposicions. Aquestes oportunitats d’aprenentatge permeten als assistents ampliar el seu coneixement sobre diferents gèneres musicals, artistes, cultures i temes relacionats. Aquesta adquisició d’informació enriqueix l’experiència dels assistents i influeix en la formació de la seva identitat cultural en proporcionar-los noves perspectives i coneixements.

Soc dels que defensa que la música sempre actua com un element unificador que enforteix el sentit de pertinença i la identificació amb un grup. L’experiència col·lectiva de gaudir d’un festival d’aquest calibre genera un sentiment de connexió i solidaritat que reforça així la identitat cultural dels individus involucrats.

Bibliografia

WELLMAN, B. (2001): «Physical Place and Cyber-place: The rise of networked individualism». International Journal for Urban and Regional Research, nº 25, 227-252.

Aquest any he sigut l’encarregat de la colla per fer el »REELS» d’Instagram, i he estat fent centenars de petits vídeos de moments viscuts amb els quals faré un vídeo final per immortalitzar l’experiència.

A continuació us deixo una mostra del material audiovisual que he produït, però, com és evident hi ha coses que és millor que no surtin a la llum xD.

https://drive.google.com/drive/u/3/folders/15c60kE2y9ojnGKW0wz0JB1chpoAfPN9I

https://drive.google.com/drive/u/4/folders/1rpbNX_nTiueTpSML2KcFVRQVq-Z9sguk

En el següent enregistrament, podem observar un paisatge natural, que exposa la realitat actual de la nostra vegetació.
Costa trobar espais naturals sense edificacions o construccions humanes al voltant.
S’hi observar un espai natural, a ple abril, on existeix un petit riu que conté aigua, així com vegetació abultada.
Mirant lluny, observem una infraestructura com és l’autopista AP-7, on hi destaca els sorolls dels cotxes circulant.
Tanmateix, escoltem la fauna, tot i que queda tapada per el so dels cotxes, però escoltem ocellets i grills que ens fan pensar que existeix una fauna viva i un ecosistema.
El que observem es el reflex de com estem tractant la natura. Existeix vegetació i fauna viva, però es veuen paisatges més bonics que aquest, on els colors ressalten més i obtenim altres sensacions que amb aquest paisatge. Això es degut a la contaminació humana, a la manera que tractem la natura. Podem observar, si ens hi fixem, com existeixen objectes de plàstic, brossa, que desprestigien l’espai, i contaminen l’ambient.

Ressaltar que la duració de l’enregistrament no és de 2 minuts, perquè es tracta d’un paisatge lineal on s’observa perfectament el que volem detallar.

Hola, classe!

Per aquest quart registre, no podia dur altra cosa que no estigués lligada a la diada de Sant Jordi.

Aquesta vegada he aprofitat que el dia 23 d’abril, la nostra diada, un gran amic i artista, l’Ernest Costafreda, venia a Lleida a fer una petita exposició, per parlar-nos de manera molt artística i abstracta sobre la nostra llengua, el català, i lligar-ho amb un dels seus temes més recorrent, l’amor.

Per ficar-vos en context, a l’Ernest el vaig conèixer fa 4 anys, al cap de poc de començar la meva relació sentimental amb la meva xicota. Ella és de Llardecans, i al poc de conèixer-nos ja era un més de la seva colla d’amics del poble, i entre ells estava l’Ernest, un artista de cap a peus. És un tot-terreny, és un artista multidisciplinari; creador de poesia, fotografia, disseny, pintura i fins i tot director d’algun curt cinematogràfic, és una persona que té un interès constant per la transforació social i gran impulsor de la cultura. Des del primer moment de conèixer-lo i que m’expliques i m’ensenyes a què es dedicava, vaig agafar un gran interès per la seva feina, i sempre que puc assisteixo a les seves exposicions o lectures. Ja ha tret 2 llibres de poesia, anomenats el primer: POESIA DE MIERDA, i el segon, que fa poc que ha sortit a la venda anomenat MARIPOSAS EN EL ESTOMAGO, tots dos molt recomanables.

El cas és que aquest cop, sabent que tenia el quart registre pendent, ni m’ho vaig pensar i vaig agafar la càmera i vaig anar a gaudir d’un diumenge al matí diferent. Tot i ahir ser un dia amb diverses opcions on disfrutar de la nostra cultura a Lleida, em va sorprendre la gran quantitat de gent que va assistir en aquest acte.

L’exposició, anomenada »sense la meva llengua no puc dir-te que t’estimo» es basava amb petites obres d’art, escrits i pintades que van fer ell juntament amb dos artistes més, on volien reflectir a traves de l’art l’importància de la nostra estimada llengua catalana. Van transmetre als espectadors la gran importància que té la llengua alhora de representar la identitat cultural i lingüística d’una comunitat específica, suggerint que la capacitat d’expressar-se en la llengua materna és essencial per transmetre certs sentiments i emocions de manera autèntica i profunda. Podríem dir que aquella sala representava una crida a la preservació i promoció de la diversitat lingüística, ja que la pèrdua d’una llengua pot significar en molts casos la pèrdua d’una part important de la cultura i la identitat d’un poble.
Aixi, doncs, podria relacionar aquesta experiència viscuda el dia 23 amb el meu tema escollit »La construcció de la identitat cultural en un món globalitzat», perquè a llengua és un element fonamental de la identitat cultural d’un poble i el seu ús té una incidència directa en la manera com una persona es veu a si mateixa i com és vista pels altres.

Per tant, el català és una part crucial de la identitat cultural dels que som parlants nadius d’aquesta llengua i el seu ús contribueix a la construcció i el manteniment de la nostra identitat. En un context més ampli, la preservació i la promoció de les llengües minoritàries i regionals pot contribuir a la construcció i el manteniment de la identitat cultural d’un territori. L’ús col·loquial de la llengua materna reforça clarament els lligams emocionals i culturals entre els membres d’una comunitat.

Justificació teòrica:

Després d’una bona estona regirant documents d’interès relacionats amb aquest registre, he trobat aquesta tesi doctoral de Simone Belli anomenada »Emociones y lenguage».

Faré una reflexió final, a partir d’aquesta cita, que inclou diferents i reputats autors:

»Los humanos emos centrado la atención en el binomio emoción–lenguaje con el propósito de elaborar argumentos que sirvan para diferenciar la relación entre estos dos términos».

I ens planteja el següent dilema:

¿Las emociones se pueden localizar en el lenguaje, o es a través del lenguaje se accede a las emociones?» (Armon-Jones, C,  1986, 1986)

Jo penso que la relació entre el llenguatge i les emocions és un tema molt complex i multidimensional.

D’una banda, el llenguatge pot ser una eina per expressar, comunicar i descriure les emocions, ja que a través del llenguatge, podem posar en paraules les nostres experiències emocionals, descriure com ens sentim i compartir-ho amb els altres.

D’altra banda, el llenguatge també pot influir en la manera com experimentem i comprenem les nostres emocions. En tenir un repertori lingüístic per descriure i categoritzar les emocions, podem tenir més consciència i claredat sobre els nostres propis estats emocionals.
Tot i això, és important reconèixer que les emocions no es limiten exclusivament al llenguatge, les emocions també les experimentem i expressem a través de gestos, expressions facials, to de veu i altres canals no verbals.

Per tant, crec que el llenguatge i les emocions estan estretament relacionats, i el llenguatge pot ser tant una eina per expressar i comunicar les emocions com una influència en la manera com les experimentem i les comprenem.

BIBLIOGRAFIA:

(Belli, S, 2009), »Emociones y lenguage» UAB.

(Armon-Jones, C,  1986), »The thesis of constructionism». 

A continuació us deixo el link per veure les fotos que vaig fer diumenge, i els links a les xarxes socials del meu col·lega Ernest per si aquest post us crea curiositat i us deixa amb ganes d’explorar les seves obres.

https://drive.google.com/drive/folders/1cjuuRUYU61UK8gnzF1XUiAOmRDo6xuzI

https://www.instagram.com/titilamel/

Hola a tothom, us penjo el meu registre d’aquesta setmana.

Com en tots continuo comentant els límits i les fronteres de les persones amb diversitat funcional. En aquest vull compartir amb vosaltres tres imatges on es veuen uns elements fonamentals i indispensables per la vida d’uns alumnes del centre educatiu d’on treballo.

Són les cadires de rodes i les cadires adaptades per seure a la taula del menjador. Les cadires de les dues primeres fotos permeten seure a l’alumne amb una postura corporal adequada i que en alguns casos els ajuda a corregir-la. L’altra cadira és utilitzada pel dia a dia per un alumne amb paràlisi cerebral el qual la necessita per qualsevol desplaçament que vulgui fer.

Amb aquestes imatges m’agradaria fer-vos reflexionar sobre dos aspectes. El primer el fet que a vegades no valorem les petites coses com el simple fet de poder seure en una cadira “normal” i que hi ha persones que per aquesta simple acció necessiten adaptacions força complexes com aquestes cadires adaptades, que sovint tenen un cost econòmic força alt.

Aquesta reflexió la voldria relacionar amb el cost que té tot el material que necessiten les persones amb diversitat funcional, sobretot les persones amb afectacions físiques.  Tot i que hi ha algunes subvencions públiques les famílies han de fer front a unes despeses molt elevades per poder oferir una vida digna als seus fills i filles.

Aquests aspectes que he comentat en aquest registre són exemples molt clars de les barreres i els límits que es troben les persones amb diversitat funcional durant tota la seva vida. Les quals penso que s’estan reduint cada vegada més però que encara hi ha molta feina a fer.

Salutacions!

Bon dia tot el dia,

En aquest quart registre vull parlar-vos de les obres i com aquestes afecten el nostre ecosistema i al paisatge sonor, sense deixar de banda el fil conductor d’aquest projecte, el canvi climàtic.

Pel que fa a les obres, podem dir que aquestes són un clar exemple de frontera física, aquella que és visible. Les construccions humanes condueixen a la tala d’arbres, acció que té rellevants efectes ambientals, afavorint així a la propulsió del canvi climàtic. Així doncs, que podem fer al respecte? Seguint les idees de Bordehore (2001),

Una de les actuacions prioritàries per a minimitzar l’impacte sobre el medi ambient és la informació i la sensibilització cap als problemes ambientals. La majoria dels problemes estan interrelacionats. Un impacte sobre l’aigua, aire, sòl o ecosistemes pot repercutir en els altres, i també en l’home.

Respecte del paisatge sonor, que us ve al cap si us dic aquestes tres paraules: muntanyes, naturalesa i aire pur. Sembla un retir espiritual o un viatge amb la teva parella per desconnectar de l’agitada vida de ciutat, oi? Doncs amb aquesta imatge al cap, imaginau-vos ara el soroll d’una obra de construcció. Els efectes a la sororitat d’aquesta imatge són clars.

Finalment, cal destacar que les obres generen un impacte visual i sonor important a un paisatge, a més d’alterar el nostre ecosistema.

BIBLIOGRAFIA:

Bordehore, C. (2001). Problemas ambientales, problemas humanos. Sociología ambiental, 321-355.

LINK CARPETA:

https://drive.google.com/drive/folders/1x7OOfrcddNXAAmpWVBuJJzSb0DWftXyz

Hola a tots i totes,

En aquest nou registre vull compartir un aspecte molt important per a mi i és la unió dels meus dos mons, la música i l’autisme.
Com podeu veure al meu folio, la música sempre ha estat present a la meva vida, és una de les meves eines d’expressió i on em sento totalment feliç.
L’altre àmbit on soc feliç és treballant amb nens amb autisme.

En aquesta entrada al folio, podeu veure un vídeo fet amb els nens de la meva escola. Vam crear una cançó que la vam anar a gravar als estudis Abby road de Londres, que alguns deveu ja conèixer perquè és on els Beatles van gravar els seus àlbums.

La música pot trencar tot tipus de barreres, pot ser una forma de comunicació que és més accessible per als nens amb autisme que altres formes de comunicació verbal o no verbal. La música pot ajudar a promoure la interacció social i la comunicació entre nens amb autisme i altres persones.

A més a més, la música pot ser una eina molt útil per ajudar als nens amb autisme a concentrar-se i centrar-se en una tasca. La música pot proporcionar una estructura i un ordre que pot ajudar a reduir l’ansietat i el caos.

Espero que gaudiu amb el vídeo tant com nosaltres ho vam fer gravant-lo, potser alguna llagrimeta cau:)

Maria

https://drive.google.com/drive/folders/1HvN7mJCYvAnCvj77z1zwwl2pEAxlpmRL

Hola a tothom.

En aquest registre 3, explorant una vegada més el meu entorn, he arribat a parar al cementiri del meu poble, Riells i Viabrea. Aquí hi ha enterrat el meu aví per part de pare, i sempre l’havia vist com un lloc trist i que evitava anar-hi, però retrobar-m’hi m’ha transmés sensacions que no imaginava.

Quan vam enterrar el meu avi, era un dia fosc, amb molt núvol, el lloc em transmetia tristesa i ràbia, no creia que el meu avi havia d’estar en un lloc així, sinó millor.
L’altre dia, pujant en un matí solejat, no em va transmetre les mateixes sensacions.
No hi havia ningú, s’escoltaven els ocells piular, i vaig observar colors vius, que resaltaven la puresa de la ubicació. Resalten les flors i els arbres verdosos que em transmetien pau.
Al observar-ho més atentament, crec que és un lloc on els morts realment estan descansant i estan en pau, i això vist en un llunyania, et transmet tranquil·litat.

Us deixo les fotografies del cementeri en l’enllaç següent:
https://drive.google.com/drive/u/4/folders/1gC3lMtqkLn8N99hY6YSEfHmA6kkcB5gK

Moltes gràcies per l’atenció.