Bon dia, companys i companyes, aquí us deixo el meu comentari crític i la meva reflexió:

Bon dia,

En aquests dos últims registres em centraré en el concepte d’alteritat, enfocat amb la relació dels humans amb el medi ambient per tal de seguir el fil conductor de tot el projecte, el canvi climàtic.

Per entendre la relació amb els altres i amb el medi ambient primer és important, a parer meu, ser conscient de tu mateix i del “jo” al món. Conèixer els teus límits i possibilitats faciliten aquesta alteritat.

Alteritat significa aquí un tipus particular de diferenciació. Té a veure amb l’experiència del cas estrany. Aquesta sensació pot referir-se a paisatges i clima, plantes i animals, formes i colors, olors i sons. Però només la confrontació amb les fins llavors desconegudes singularitats d’un altre grup humà —llengua, costums quotidians, festes, cerimònies religioses o el que sigui— proporciona l’experiència de l’aliè, del cas estrany pròpiament dit; d’allí després també els elements no-humans reben la seva qualitat característicament estranya. (Krotz, 1994)

El “jo” en un paisatge natural estrany fa referència a aquest concepte d’alteritat. Però per sentir aquest concepte ens hem d’atrevir a l’estrany. Un exemple clar seria la meva vida. Jo visc a Suïssa des de fa dos anys i vaig sortir d’un món a Mallorca que coneixia molt bé per endinsar-me a un món totalment desconegut a Suïssa.

Figura 1

Balkan Erotic Epic

Nota. Per M. Abramović, 2005, performance, Belgrad / Singidunum / Belgrade / Beograd, Serbia

BIBLIOGRAFIA

Krotz, E. (1994). Alteridad y pregunta antropológica.

https://www.wikiart.org/en/marina-abramovic/balkan-erotic-epic-2005

LINK 

https://drive.google.com/drive/folders/1wEOf1am7ku8_cNQn91DaHCvzxL_2BI2D

Bona tarda a tots i totes!

Aquest 9e registre va dedicat a la festa més popular i multitudinària que se celebra a Lleida ciutat, anomenada: APLEC DEL CARAGOL. Aquest any ha sigut el meu segon any que he pogut viure-la des de dins, com a penyista, ja que l’any passat em va tocar portar-la ”L de novato”.

Amb la participació total de 115 colles, 8 de les quals noves, i 14.500 penyistes, hem fet d’aquesta 42a edició de l’Aplec del Caragol de Lleida l’edició de record!

Ames, l’aplec també ha aconseguit mantenir la mitjana 200.000 visitants en tot el cap de setmana, tot això aconseguit malgrat la forta pluja de dissabte a la tarda, que ens va obligar a reprogramar o suspendre alguns dels actes. Entre els 3 dies, entre tots els penyistes ens vam menjar 12 tones de caragols, una autèntica barbaritat.

Els visitants que no tenien penya, enguany també van poder aprofitar l’espai del restaurant instal·lat en un pavelló annex al mateix recinte per degustar diverses receptes típiques de ponent a un preu raonable on vaig conèixer un grup d’Alemanys que havien vingut expressament a Lleida per visitar i impregnar-se d’aquesta tradició.
Cada any, la celebració se celebra l’últim cap de setmana de maig, a excepció d’aquest, que l’hem celebrat el primer cap de setmana de juny a causa de la coincidència amb les eleccions locals.

Aquesta festivitat va començar com una trobada casual d’amics per compartir un sopar de caragols al camp l’any 1980, però s’han anat desenvolupant molt amb el pas dels anys fins a agafar la magnitud actual.

El diumenge, l’Aplec del Caragol és l’encarregada d’aportar color i alegria als carrers de Lleida amb l’anomenat ”Passa calles”, on els més valents que han aconseguit aguantar la forta nit de dissabte, es passegen junt amb les seves colles i grups de xaranga per un recorregut on es travessa tota Lleida.

Fent una volta pel recinte podem veure desenes de maneres diferents de preparar els caragols, a la llauna (a la brasa amb salsa), a la gormanda (estofat), a l’ast… A més dels caragols, també s’hi pot descobrir altres plats tradicionals catalans, però no tot és gastronomia, ja que també tenim nombrosos actes, com ara concerts, balls populars, cercaviles enormes i de capgrossos, competicions esportives, competicions relacionades amb el caragol formen part del festival, totes aquestes activitats estan pensades perquè puguin gaudir-les persones de totes les edats.

M’ha semblat una festivitat molt adequada per tal de relacionar-la amb el tema principal en el qual giren tots els meus registres: La creació de la identitat cultural.

Enumeraré 3 factors que penso que contribueixen a enfortir i crear un sentit d’identitat cultural gràcies a la celebració d’aquesta festivitat gastronòmica:

Patrimoni culinari: L’elaboració i el consum d’aquest plat tradicional català es converteix en un símbol culinari que simbolitza la identitat gastronòmica de la regió. A través de la preservació i la promoció d’aquesta tradició gastronòmica de pares a fills, les persones que participen en aquesta festa es poden sentir fortament connectades amb el seu patrimoni culinari i experimentar un sentit de pertinença cultural.

Vinculació comunitària: És un esdeveniment que reuneix persones de diferents edats i cultures al voltant d’una celebració comuna, l’Aplec. Participar plegats en concerts, balls, competicions i exhibicions culturals fomenta la interacció social i el sentit de la comunitat.

Transmissió de costums culinàries: L’Aplec també juga un paper important en la transmissió de costums culinàries entre generacions, fent que aquestes es preserven i es transmetin en fer que tothom participi en preparació dels caragols, aprendre les receptes i les tècniques culinàries tradicionals i compartir aquests coneixements amb les generacions més joves farà que això perduri en el temps.

Justificació teòrica:

En aquesta ocasió he buscat suport en un document amb molt bones crítiques, ”Food and Identity: Food Studies, Cultural, and Personal Identity”, el document està originalment escrit en angles, així que he hagut de fer ús de la traducció, i aquesta és la cita que he escollit per reflexionar del tema:

”La cultura no se hereda, se aprende. El gusto por los alimentos de diferentes grupos culturales a menudo están conectadas a sus tradiciones mas cercanas”. Kittler, P.G., Sucher , K.P.(2012).

Aquesta cita suggereix que els aliments que consumim i les nostres preferències gastronòmiques no són quelcom innat, sinó que es van desenvolupant al llarg de les nostres vides a partir de l’exposició a diferents tradicions culinàries més properes. Per tant, és a mesura que creixem, que absorbim els costums alimentaris de les nostres famílies i la nostra comunitat, adoptant així les seves tradicions culinàries i creant connexions emocionals amb els aliments associats a elles.

Penso que l’aplec del caragol exemplifica de bona manera aquesta creença, ja que fora de Catalunya el caragol no els gens vist com un aliment humà, en canvi, aquí a Lleida, no només el consumim, sinó que en fem una festa on ell és el protagonista.

Bibliografia:

Gina M. Almerico, ‘’Food and identity: Food studies, cultural, and personal identity’’, Journal of International Business and Cultural Studies Volume 8 (2014).

Tot seguit adjunto l’enllaç a la carpeta del Drive on podeu veure un tastet del qual s’hi cou a l’Aplec del Caragol de Lleida:

https://drive.google.com/drive/folders/16afBMcZetrl_ViM7zSTx32FhoM7XyNPF

Bona tarda a tots i totes!

Aquesta setmana he pogut gaudir d’uns dies de desconnexió que, a la vegada, han dificultat la constància d’aquests registres. Per aquest motiu no he tingut la possibilitat d’enregistrar nous ímputs en la reflexió que vaig desplegant.

En el registre d’avui 23-05-06 us apropo el que veig des de casa en aquest moment.

Per a mi, el valor del registre (tot i el lleuger i constant moviment) resideix en la calma que transmet. Fins i tot des de casa meva, situada a l’ull de l’huracà dels conflictes narrats darrerament, es pot encara apreciar la quietud urbana en un dia festiu. Els patis interiors encara resisteixen l’embat i garanteixen un espai obert que recorda el d’altres temps o altres llocs. El soroll es mínim i no s’intueix activitat.

Després d’uns dies fora de la ciutat, gaudint d’entorns més naturals, sovint és inevitable certa resignació davant el retorn. Segurament al llarg dels meus registres he utilitzat un to sobradament pessimista, però en dies com aquest penso que val la pena, com he fet jo mateix, aturar-se a contemplar aquells escenaris que encara agraden, i agraïr-los.

Gràcies a tothom!

Hola!

En aquesta última entrega he volgut ensenyar-vos el meu últim projecte, la meva primera cançó, escrita, cantada, tocada i produïda pel meu pare i jo.

L’estiu passat vaig poder visitar Costa rica durant cinc setmanes. Costa Rica és coneguda per la seva bellesa natural, les seves platges paradisíaques, les seves exuberants selves i la seva vida silvestre única. És un lloc on la natura i la biodiversitat es despleguen en tota la seva esplendor. Aquí vaig tenir l’oportunitat de connectar amb aquesta bellesa i d’experimentar moments únics que em van tocar de prop i em van fer escriure una cançó.

Escriure una cançó després d’un viatge com aquest va ser una manera de capturar i compartir les meves emocions, impressions i reflexions sobre aquesta experiència. La música té aquest poder d’evocar sensacions i transportar-nos a altres llocs i moments. A través de les lletres, les melodies i l’expressió musical, puc compartir amb altres persones la meva visió i la meva experiència de Costa Rica

Les experiències de viatge solen ser una gran font d’inspiració per a la creació artística i la música pot ser una manera perfecta de capturar i expressar tot allò que has viscut i sentit durant aquella aventura.

El fet de gravar aquesta cançó amb el meu pare a l’estudi li afegeix un toc especial i intensifica la força i la màgia de la música. Quan compartim la nostra passió per l’art amb altres persones, especialment amb els éssers estimats, es crea un lligam únic i sorgeix una connexió profunda. La música té la capacitat de transcendir les paraules i de comunicar emocions que sovint no podem expressar amb el llenguatge verbal. A través dels acords, les melodies i les lletres de la meva cançó, puc transportar a les persones a través dels meravellosos paisatges de Costa Rica que he experimentat.

La música ens connecta amb els altres i ens permet compartir una part intangible del nostre ésser. És una forma de comunicació universal que traspua fronteres i crea un llenguatge comú.

Espero que la gaudiu com nosaltres ho hem fet creant-la.

Maria

https://drive.google.com/drive/folders/1l0namUqC1A-U-ul41eZ1dPz8faqVXfXc

https://drive.google.com/drive/u/3/folders/1l7XtytnldI7B55yT5HwgLRxQnHLSnhkp

En el següent enllaç us presentem el nostre registre 8.
Porto anys passant per aquest pont representat a les imatges, i des de que tinc memòria, existeixen aquestes pintades o “graffitis”, que en algun moment de la vida, una persones o moltes persones hauran volgut plasmar un missatge per les persones que vivim o passem diàriament per allà.

Es tracta d’una etnografia visual, que a diferència de la fotografia documental, són projectes de gran abast i d’any de durada, com aquest cas, que reflexen la realitat d’un pont, pintat, que per diverses raons, mai s’ha canviat ni s’ha pintat per tal de canviar la decoració. Per què? Potser perquè no tenim recursos econòmics, potser perquè hem normalitzat les pintades, potser perquè ens agraden les pintades, o potser perquè l’ajuntament li es indiferent el fet que el pont estigui pintat.

Existeixen diferents fotografies, ja que les tenim organitzades algunes amb una visió més global, i algunes amb una visió més propera per observar els detalls de les pintades.

Mes concretament, si analitzem les pintades, observem que són signes subjectius, opinions relacionades amb política o amb sentiments polítics. Existeixen pintades relacionades amb la independència de Catalunya; altres relacionades amb el medi ambient i la importància de reciclar; també existeix alguna declaració d’amor; intueixo que hi han escrits els noms de bandes juvenils, etc.

Resumint, intueixo i obverso que es un mural on les persones expressen el que senten, té el seu art concret. S’hi pot observar bellesa si realment et centres en els detalls, per tant estaríem davant d’obres d’art urbanes.

Hola,

En aquesta nova entrega m’atreveixo a pujar uns àudios d’algunes improvisacions de cançons que he fet aquests dies amb el meu pare.
Per als que heu llegit les prèvies entregues, jo visc fora d’Espanya i això no sempre es porta bé, evidentment hi ha un límit de fronteres i tenir als teus lluny és difícil, per això cada vegada que vinc, tinc les emocions a flor de pell.

Ara mateix estic de vacances i estic a casa, moment de desconnectar i de gaudir d’una de les coses que més m’agrada fer: Música.

La música és la nostra identitat. La música té el poder d’evocar emocions, connectar a les persones i transmetre missatges culturals i personals.

Penso que la música també pot exercir un paper important en la formació d’identitats individuals. Les persones solen tenir preferències musicals que reflecteixen els seus gustos, personalitat i experiències de vida. Identificar-se amb uns certs artistes, cançons o gèneres pot ajudar-nos a expressar qui som i connectar amb uns altres que comparteixen els nostres gustos i moltes vegades conèixer gustos nous a través de compartir música amb altres persones.

Maria

https://drive.google.com/drive/folders/1xwVnHIU5eQYSaqjwN6Q5HWm7Dfoevgmt

Hola a tothom!

En aquesta nova entrega, us mostro el lloc on amb el meu pare, explorem amb el so i creem música. Podeu veure fotos dels instruments que tenim a l’estudi, el nostre lloc on ens deixem emportar i gaudim plegats.

Amb això vull parlar de les barreres entre l’art de la música i les persones.
El meu pare i jo som d’èpoques diferents i tenim gustos diferents, no obstant això, com ell diu: la música bona, és bona i no entén d’èpoques o d’estils musicals.

És cert que la diversitat de gèneres i estils musicals pot generar barreres per a algunes persones. Les preferències individuals i els gustos musicals són únics i varien d’una persona a una altra. Això pot limitar l’apreciació i la comprensió de certa música que és desconeguda o diferent de l’experiència musical anterior.

A vegades, les persones poden sentir-se còmodes amb els gèneres o estils musicals que ja coneixen i això pot crear una certa resistència a explorar altres tipus de música. Les barreres poden ser d’ordre emocional o cultural, ja que cada gènere musical pot estar associat amb diferents experiències, valors o identitats.

No obstant això, superar aquestes barreres pot ser enriquidor i ampliar l’experiència musical d’una persona. Obrir-se a nous gèneres i estils musicals pot conduir a descobrir noves emocions, perspectives i cultures. Hi ha molts gèneres musicals que ofereixen una gran riquesa i diversitat artística, i cada un té la seva pròpia història i influències culturals.

Una forma d’abordar aquesta barrera és ser obert a l’exploració musical i estar disposat a escoltar diferents gèneres i estils, i això és el que fem el meu pare i jo. Intercanviem opinions, fem versions de cançons i creem les nostres.

Qui sap, potser algun dia us ensenyo alguna:)

Maria

https://drive.google.com/drive/folders/1fQO2cUYy4WupcGtT5kEBQj4VYHom92QA

Bona tarda a tothom!

Anem aproximant-nos al final de les entregues. Per tal d’anar concretant les reflexions fetes fins ara, avui em proposo mostrar-vos una altre mostra d’identitat cultural.

Aqui teniu el registre d’avui: 2023-05-29

El video adjuntat forma part d’un acte dut a terme a l’Ateneu del Clot (del qual formo part) el passat dissabte 27/05. Per tal de donar el tret de sortida al proper dia de l’Orgull LGTBI, al juny, un col·lectiu de la ciutat ens va contactar per demanar la cessió gratuïta del nostre equipament. Els hi vam concedir, i el resultat va ser l’organització d’un concurs de ball Vogue. Personalment coneixia el tipus de ball, però va ser després de l’esdeveniment que els assistents me’n van fer partícip.

El Vogue és un ball que es caracteritza per la incorporació de posats de models juntament amb moviments angulars i rígids. La seva transcendència en aquesta entrada recau en que diverses identitats LGTBI, sobretot les performatives o trans, han fet una assimilació del Vogue com a via de visibilitat i resistència del col·lectiu.

Trobo que aquest aconteixement m’ha servit per conèixer i relacionar-me amb una alteritat que no m’és propera al dia a dia. Aquesta, però, comparteix algunes de les violències que patim altres identitats, com la manca de suport institucional o la invisibilització en el calendari de la ciutat. Les entitats de base hem hagut de ser altre vegada responsables de la nostra visibilització mitjançant la solidaritat i el suport mutu.

Diu Sequeira (2019) que en el seu inici el moviment Vogue va suposar un desafiament a les regles i estructures socials, posant el focus en les complexitats de raça, gènere, sexe i sexualitat. Al meu parer aquesta interseccionalitat de problemàtiques pateix a més de les fronteres que com a societat s’han construit al voltant d’aquestes identitats. Com podem extreure de Kremer et al. (2018), les alteritats han de poder relacionar-se entre elles per tal d’identificar i traspassar aquelles fronteres quan l’objectiu sigui la millora de les condicions de cadascuna de les identitats.

Aquesta simple col·laboració doncs, en que una entitat de barri ofereix organitzar conjuntament un esdeveniment d’aquest tipus, exemplifica una de les vies més accessibles que tenen les persones a l’hora de treballar per a la igualtat i la justícia social.

Gràcies per llegir-me!

Sequeira, J. (2019). Kiddy Smile: “El gran problema de que haya homofobia y transfobia es que
la gente no se relaciona”. Revista Vanity Fair. Recuperat de
https://www.revistavanityfair.es/lujo/moda/articulos/kiddy-smile-dj-cantantevoguing/39259

Liliana Kremer (et al.) (2018). “Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los
bordes”. A Carlos Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas. Editorial Universidad
Nacional de Colombia. (pp. 57-81)