Bona tarda a tots.

Us deixo el muntatge final amb tots el registres que he fet.

https://drive.google.com/drive/u/3/folders/1Tx_PViYL3daPT3SGdK0hn3_loyRJKTSk

Gràcies per aquests mesos apassionants!

Bon dia, classe!

Aquí us deixo l’enllaç de DRIVE per veure el meu videomuntatge final, i el PDF del text explicatiu d’aquest muntatge final, espero que us agradi.

https://drive.google.com/drive/folders/1h5HVkzeEWPhQyJwFbCRlEjITCl_0r29r

Ens anem veient, llegint i escoltant per aquí!

Bon dia companys i companyes!

Això ja es va acabant… us deixo adjunt el meu muntatge final sobre els registres per a l’activitat «Mans a l’obra!: Explorem i representem l’entorn amb imatge i so».
Considero que ha estat una activitat molt enriquidora i una experiència molt formadora per poder veure la gran quantitat de maneres d’expressió de l’art que hi ha, i tot el que pot arribar a transmetre cada una d’elles.

Us deixo el vídeo en el següent enllaç

Salut! :)

https://drive.google.com/drive/u/3/folders/1Df0wEyeV1yJ-Zs0aEDkNXRpRgm4U7HM7

Avui he decidit observar els quadres que tenim a casa, mai m’havia parat a pensar perquè tenim aquesta decoració o la importància d’aquests quadres.

En la A1, en el menjador de casa, hi tenim «La lectora de Fragonard», considerada una de les pintures més importants de la colecció de la National Galley of Art de Washington. Ho tenim en un quadre cosit, els meus pares el van comprar en una venta ambulant, que ens transmet la tranquil·litat i l’essència de la lectura, cosa que a casa nostra ens agrada.

En la A2, tenim un altre quadre, obtingut de generació en generació, que està exposat a l’habitació dels meus pares, que transmet la voluntat d’estimar-se i acompanyar-se en el camí de la vida, tot i haver sotracs de colors més foscos, la companyia i el color blanquinós tranmet una fortalesa duradera i infinita.

En la A4 (em saltaré la A3, perquè és la més sentida per mi), hi observem una frase comuna, i que reafirma l’amor per sobre de tot. Està a l’habitació de la meva germana, que ja no viu a casa, però que és sempre present.

En la A5, hi trobem un quadre de les vistes de Malgrat de Mar, és el poble on vivia la meva mare abans de venir a viure on vivim, i és on han viscut els meus avis i tiets per part de mare, on hem viscut la meva infància i la seva pròpia. Recordar els origens i d’on venim ens fa més forts.

En la A6, tenim un quadre exposat a la cuina, és senzill, però no té significat. A casa ens l’inventem, és un quadre que li dòna importància a la fruïta, però també amb un color rellevant i que transmet uns dels plaers del món, el menjar.

Per finalitzar, en la A3, no és tracta de cap quadre, però si vols entrar a casa nostra, has de llegir-ho. Porta exposat fa 10 anys, quan la meva germana i jo erem petits, però és un dels pilars de la nostra familia. Es tracat de consignes familiars, recordar-nos cada dia que ens estimem i que tot i saber-ho, recalcar-ho diàriament, ens ajudarà a crèixer com a persones.

https://drive.google.com/drive/u/3/folders/1p54a3w49yBm5VXb8dg6fB_o1zW-PSLZX

El registre número 9, conté una història de vida quotidiana, li pot passar a qualsevol, però la importància s’obté amb la realitat de vida que estem mostrant o expressant.

El passat dilluns, vaig anar per el matí a Girona, a ple juny, feia molta calor, un sol enlluernat i una sensació de sequedat. El cel parlava dient que estava content, i que tothom podia sortir a gaudir d’aquell meravellós dia.

Al tornar, es va anar enfosquint, tot i què, al sortir de Girona, encara hi havia claredats de sol. En cosa de 10 minuts, a l’altura d’Hostalric, no existien aquelles claredats, i el cel es va convertir en mar de núvols foscos, que volien cridar.

Al observar aquella escena, em vaig voler aturar, i observar-la des del cotxe. Vaig parar el motor, i vaig començar a escoltar la pluja. El so era atronador i dur, semblava que queien pedres pero realment no era així, semblava que Dèu, o la persona que visquès a sobre nostre s’enfades, plorés i expreses sentiments negatius.

En un moment, vaig baixar la finestra. Normalment, quan baixem la finestra i plou, no entra tanta pluja com per mullar-te els pantalons. En aquest cas sí, hi havia un vent fort que emputxava la pluja cap a dins el cotxe.

La veritat es què hi havien molts «inputs», que t’explicaven i et feien veure diferents realitats.

Bona nit a tots i totes!

Semblava llunyà, però ja el tenim aquí, l’últim registre de l’assignatura, el Registre 10. En aquest registre m’agradaria parlar sobre una manera de viure la vida que he descobert aquest cap de setmana gràcies al meu millor amic.

El meu millor amic és un noi del meu poble, el Pere. Ell és de Corbins de tota la vida, igual que la seva mare, però el seu pare és d’Àger, un famós poblet de la comarca de la Noguera. El Pere tota la vida, des de ben petit, ha anat a passar els estius allí, i ja va ser als 18 anys que va començar a treballar de socorrista a la piscina d’aquest poble. Allí és on va fer una forta amistat amb l’Àngel, l’altre socorrista amb el qual compartien piscina. Jo ja fa molts anys que el conec i també tenim molt bona relació, i el Pere m’havia parlat moltes vegades que l’Àngel ha estat vivint a una casa solitària on la següent casa o poble més proper és a 3 km, que sembla poc, però la veritat és que és bastant significatiu. L’Àngel, fins a l’any passat (ara viu a Barcelona) va viure en aquesta casa junt amb el seu germà i els seus pares, i és una família que tenen un negoci familiar, ja que a tocar de la casa hi tenen una petita granja de cabres que ells mateixos gestionen, inclús amb una espècie de búnquer que és on deixen fermentar els formatges que ells mateixos s’encarreguen de produir i vendre posteriorment.

Aquest estil de vida em va xocar molt des d’un principi, i és per això que vam acordar que un cap de setmana ens convidaria a conèixer casa seva i tota la infraestructura que els envolta, la granja. Ell és l’únic de la família que no s’hi dedica, ja que tant el seu pare com la seva mare són autònoms i el seu germà fa poc ja ha tirat endavant la jove incorporació agrícola.

De ben matí ja vam arribar a Àger, on ens esperava l’Àngel a la plaça del poble. Després de 10 minuts de cotxe per un camí de terra força difícil, vam arribar a casa seva, de seguida em vaig adonar que realment estava al mig del no-res. La casa estava envoltada d’un immens camp verd i gegants muntanyes, cosa que li donava un fort aire de tranquil·litat i bellesa natural.

El primer que vam visitar va ser la granja de cabres que hi havia al costat de la casa. Va ser una experiència única veure com aquestes criatures adorables caminaven lliurement pels seus terrenys, em va sobtar molt la delicadesa i amor en què la seva família tractava aquells animalons. Es comunicaven amb cadascuna amb un tracte personalitzat, com si les coneguessin personalment, i les cabres també en semblaven conscients.

Després ens van ensenyar la casa, molt senzilla, una planta baixa sense cap mena de luxe, de fet no tenien ni TV, no la necessitaven, el que sí que hi havia és un enorme foc a terra i llibres, molts llibres al seu voltant.

La singularitat de la família de l’Àngel era molt evident en cada un dels seus membres. La seva mare és una dona amable, acollidora i amb una bondat que mai havia apreciat a ningú, semblava una dona lliure de prejudicis de cap mena, tot el dia amb un somriure a la cara i disposada a servir-nos en qualsevol situació. Al pare de l’Àngel, se’l veia un home molt treballador i apassionat per la seva feina, de fet aquella casa l’havia construït ell amb l’ajuda del seu pare, el padrí de l’Àngel. Tot i no ser gaire expressiu, es podia veure als seus ulls l’orgull que sentia per la seva família i per la manera com vivien en aquella vall mimetitzats amb la natura.

I després hi havia el seu germà, el Dani, un esperit lliure, que tot i tenir sempre un expedient acadèmic impecable per cursar els estudis que s’hagués proposat, va decidir quedar-se allí, a casa seva, fent de ramader, sent feliç.

Aquesta visita a un lloc tan diferent del que estic acostumat, m’ha portat a reflexionar sobre la importància de trobar la felicitat en la simplicitat i en el contacte amb la natura. Sovint, a la nostra societat moderna i accelerada, ens veiem atrapats en la recerca constant de comoditats, èxit material i estatus social. Doncs aquesta família ens va mostrar que la veritable satisfacció pot trobar-se en una vida senzilla, connectada amb l’entorn natural i en harmonia amb els animals i el medi ambient, gaudint d’estar en contacte directe amb els cicles de la vida. El dia a dia d’aquesta família és el contacte directe amb les seves cabres, cuidant-les, alimentant-les i assegurant-se del seu benestar.

En compartir unes hores amb ells, vaig notar que el fet de viure apartats de les comoditats de la vida moderna, tal com ens hem criat la gran majoria, els ha permès aprendre a apreciar molt més les coses simples i essencials. El seu estil de vida els ensenya a valorar el temps en família, gaudir de moments de tranquil·litat i trobar alegria en les petites coses; com el silenci, el cant dels ocells o l’aroma de l’herba fresca. Aquesta difícil elecció de viure allunyats de tot plegat també els permet escapar del ritme frenètic i de l’estrès de la vida urbana a què estem sotmesos la resta de gent. Ells estan immersos en un ambient més tranquil i natural, ideal per connectar amb els propis ritmes interns i trobar la seva pau interior.

Referents Teòrics:

Ja va ser quan estàvem a punt de marxar, que li vaig dir a la seva mare amb una mica de vergonya per falta de confiança, que em recomanes un llibre de tots els que tenia allí , ja que fa 1 mes que m’he comprat un »Kindle» (tauleta electrònica que serveix per llegir llibres), i estic bastant enganxat a la lectura. Ella va fer un petit somriure i sense pensar-s’ho va anar directa per un; «This Life Is in Your Hands: One Dream, Sixty Acres, and a Family Undone», un llibre escrit per Melissa Coleman, en aquest cas traduït a l’espanyol. Aquest llibre és el relat de la història real en primera persona de l’autora i la seva família, que van decidir viure en una granja allunyada de la civilització als voltants de Maine, tractant de portar una vida autosuficient i en harmonia amb la natura.

Un cop llegit aquest llibre aportaré la reflexió pertinent relacionant-la també amb el tema cabdal dels meus registres, la creació de la identitat.

Tot seguit adjunto algunes fotos i vídeos d’aquesta experiència:

https://drive.google.com/drive/folders/1FzORFvoB5SNCmR8NdckOCR4BqcuyTonq

Bona tarda!
Benvingut al meu registre número 10, i últim!
Aquesta vegada, continuant amb la mateixa temàtica del poble, i ja que era l’últim, he volgut provar amb format àudio, pel fet que cap dels anteriors registres ho havia fet. No estic acostumada a gravar àudios, perquè no ho he fet gairebé mai, i per a mi, ha suposat un repte bastant gran.
Primer de tot, perquè no disposo de cap aparell mínimament bo per a fer aquesta tasca, i ho he fet directament amb el mòbil, i la qualitat no és de les millors; i, en segon lloc, perquè no sabia ben bé que enregistrar i tenia el temor que no s’entengués el que volia captar.
He volgut enregistrar sons quotidians del poble que em transmeten tranquil·litat. El primer de tot i el que fa temps que hi dono voltes, és el so de la pluja. El soroll de la pluja caient és maquíssim i poc sovint ens aturem a escoltar-lo, per això he volgut captar-lo en àudio. El segon enregistrament, he captat el soroll del riu baixant, que després d’uns mesos de sequera, torna a baixar amb molta força i de fons, també es poden escolar alguns ocells cantant. Al tercer àudio, està enregistrat per captar el so d’aquests ocells que s’escoltaven de fons, ara en primer pla, tot i que el poc vent que feia, s’escola molt a la gravació, suposo que és pel que comentava, la poca qualitat de l’aparell que he utilitzat. Per acabar, el quart àudio, ha estat per enregistrar les campanes del poble. M’encanta aquest so, i s’està perdent a moltes localitats, cosa que no entenc, perquè és un so molt bonic i molt útil per saber les hores.

Així doncs, us deixo els àudios en aquest enllaç, espero que ho gaudiu!
Ens llegim! 😊

Bon dia,

En aquests dos últims registres em centraré en el concepte d’alteritat, enfocat amb la relació dels humans amb el medi ambient per tal de seguir el fil conductor de tot el projecte, el canvi climàtic.

Per entendre la relació amb els altres i amb el medi ambient primer és important, a parer meu, ser conscient de tu mateix i del “jo” al món. Conèixer els teus límits i possibilitats faciliten aquesta alteritat.

Alteritat significa aquí un tipus particular de diferenciació. Té a veure amb l’experiència del cas estrany. Aquesta sensació pot referir-se a paisatges i clima, plantes i animals, formes i colors, olors i sons. Però només la confrontació amb les fins llavors desconegudes singularitats d’un altre grup humà —llengua, costums quotidians, festes, cerimònies religioses o el que sigui— proporciona l’experiència de l’aliè, del cas estrany pròpiament dit; d’allí després també els elements no-humans reben la seva qualitat característicament estranya. (Krotz, 1994)

El «jo» en un paisatge natural estrany fa referència a aquest concepte d’alteritat. Però per sentir aquest concepte ens hem d’atrevir a l’estrany. Un exemple clar seria la meva vida. Jo visc a Suïssa des de fa dos anys i vaig sortir d’un món a Mallorca que coneixia molt bé per endinsar-me a un món totalment desconegut a Suïssa.

Figura 1

Balkan Erotic Epic

Nota. Per M. Abramović, 2005, performance, Belgrad / Singidunum / Belgrade / Beograd, Serbia

BIBLIOGRAFIA

Krotz, E. (1994). Alteridad y pregunta antropológica.

https://www.wikiart.org/en/marina-abramovic/balkan-erotic-epic-2005

LINK 

https://drive.google.com/drive/folders/1wEOf1am7ku8_cNQn91DaHCvzxL_2BI2D

Bona tarda a tots i totes!

Aquest 9e registre va dedicat a la festa més popular i multitudinària que se celebra a Lleida ciutat, anomenada: APLEC DEL CARAGOL. Aquest any ha sigut el meu segon any que he pogut viure-la des de dins, com a penyista, ja que l’any passat em va tocar portar-la »L de novato».

Amb la participació total de 115 colles, 8 de les quals noves, i 14.500 penyistes, hem fet d’aquesta 42a edició de l’Aplec del Caragol de Lleida l’edició de record!

Ames, l’aplec també ha aconseguit mantenir la mitjana 200.000 visitants en tot el cap de setmana, tot això aconseguit malgrat la forta pluja de dissabte a la tarda, que ens va obligar a reprogramar o suspendre alguns dels actes. Entre els 3 dies, entre tots els penyistes ens vam menjar 12 tones de caragols, una autèntica barbaritat.

Els visitants que no tenien penya, enguany també van poder aprofitar l’espai del restaurant instal·lat en un pavelló annex al mateix recinte per degustar diverses receptes típiques de ponent a un preu raonable on vaig conèixer un grup d’Alemanys que havien vingut expressament a Lleida per visitar i impregnar-se d’aquesta tradició.
Cada any, la celebració se celebra l’últim cap de setmana de maig, a excepció d’aquest, que l’hem celebrat el primer cap de setmana de juny a causa de la coincidència amb les eleccions locals.

Aquesta festivitat va començar com una trobada casual d’amics per compartir un sopar de caragols al camp l’any 1980, però s’han anat desenvolupant molt amb el pas dels anys fins a agafar la magnitud actual.

El diumenge, l’Aplec del Caragol és l’encarregada d’aportar color i alegria als carrers de Lleida amb l’anomenat »Passa calles», on els més valents que han aconseguit aguantar la forta nit de dissabte, es passegen junt amb les seves colles i grups de xaranga per un recorregut on es travessa tota Lleida.

Fent una volta pel recinte podem veure desenes de maneres diferents de preparar els caragols, a la llauna (a la brasa amb salsa), a la gormanda (estofat), a l’ast… A més dels caragols, també s’hi pot descobrir altres plats tradicionals catalans, però no tot és gastronomia, ja que també tenim nombrosos actes, com ara concerts, balls populars, cercaviles enormes i de capgrossos, competicions esportives, competicions relacionades amb el caragol formen part del festival, totes aquestes activitats estan pensades perquè puguin gaudir-les persones de totes les edats.

M’ha semblat una festivitat molt adequada per tal de relacionar-la amb el tema principal en el qual giren tots els meus registres: La creació de la identitat cultural.

Enumeraré 3 factors que penso que contribueixen a enfortir i crear un sentit d’identitat cultural gràcies a la celebració d’aquesta festivitat gastronòmica:

Patrimoni culinari: L’elaboració i el consum d’aquest plat tradicional català es converteix en un símbol culinari que simbolitza la identitat gastronòmica de la regió. A través de la preservació i la promoció d’aquesta tradició gastronòmica de pares a fills, les persones que participen en aquesta festa es poden sentir fortament connectades amb el seu patrimoni culinari i experimentar un sentit de pertinença cultural.

Vinculació comunitària: És un esdeveniment que reuneix persones de diferents edats i cultures al voltant d’una celebració comuna, l’Aplec. Participar plegats en concerts, balls, competicions i exhibicions culturals fomenta la interacció social i el sentit de la comunitat.

Transmissió de costums culinàries: L’Aplec també juga un paper important en la transmissió de costums culinàries entre generacions, fent que aquestes es preserven i es transmetin en fer que tothom participi en preparació dels caragols, aprendre les receptes i les tècniques culinàries tradicionals i compartir aquests coneixements amb les generacions més joves farà que això perduri en el temps.

Justificació teòrica:

En aquesta ocasió he buscat suport en un document amb molt bones crítiques, »Food and Identity: Food Studies, Cultural, and Personal Identity», el document està originalment escrit en angles, així que he hagut de fer ús de la traducció, i aquesta és la cita que he escollit per reflexionar del tema:

»La cultura no se hereda, se aprende. El gusto por los alimentos de diferentes grupos culturales a menudo están conectadas a sus tradiciones mas cercanas». Kittler, P.G., Sucher , K.P.(2012).

Aquesta cita suggereix que els aliments que consumim i les nostres preferències gastronòmiques no són quelcom innat, sinó que es van desenvolupant al llarg de les nostres vides a partir de l’exposició a diferents tradicions culinàries més properes. Per tant, és a mesura que creixem, que absorbim els costums alimentaris de les nostres famílies i la nostra comunitat, adoptant així les seves tradicions culinàries i creant connexions emocionals amb els aliments associats a elles.

Penso que l’aplec del caragol exemplifica de bona manera aquesta creença, ja que fora de Catalunya el caragol no els gens vist com un aliment humà, en canvi, aquí a Lleida, no només el consumim, sinó que en fem una festa on ell és el protagonista.

Bibliografia:

Gina M. Almerico, ‘’Food and identity: Food studies, cultural, and personal identity’’, Journal of International Business and Cultural Studies Volume 8 (2014).

Tot seguit adjunto l’enllaç a la carpeta del Drive on podeu veure un tastet del qual s’hi cou a l’Aplec del Caragol de Lleida:

https://drive.google.com/drive/folders/16afBMcZetrl_ViM7zSTx32FhoM7XyNPF