He estructura la meva vida artística en quatre paraules que considero clau alhora d’interpretar com valoro actualment, en el passat i com vull valorar en un futur l’art. Pocs moments de la vida m’he arribat a plantejar com he viscut l’art i com m’agradaria viure’l a partir d’ara, i penso que aquesta reflexió crítica m’ajudarà a enlluernar la meva visió artística. He analitzat l’art de quatre maneres: quan era petit, en la meva infància (quins contactes artístics he tingut); com a consumidor actualment (que gaudeixo en l’actualitat); com a participant; i, com aquelles arts que realment no m’hi apareix una atracció o una transmissió de sentiments.

• Infància
A partir dels set anys, vaig fer música, a més de fer-la a l’escola, en una acadèmia. Allà feia classes de solfeig, dos cops per setmana i vaig començar a tocar el clarinet. En aquella època, l’edat que tenia em rodejava de poca maduresa i poca valoració dels esforços que els meus pares feien per mi. Ho veia com un càstig. M’agradava anar a tocar el clarinet però odiava anar a classes de solfeig, i això em feia pensar que realment tampoc m’emocionava tocar un instrument. Aquesta etapa va acabar als dotze anys.
També, la lectura es va convertir per mi en un art en aquella etapa. Llegia molts llibres, i en especial “Les aventures de’n Tintín”. M’agradava llegir, i m’endinsava en un món diferent, capficat en la història, emocionat, fins i tot a vegades nerviós per què podia passar en la següent pàgina. Desgraciadament, el mòbil es menja aquesta emoció.

• Consumidor
Actualment, m’agrada molt l’art del cinema, observant la realitat produïda per moviments i sons, amb sequencies d’escenes que m’han semblat extraordinàries per la pulcritud en la qual es creen. A més, seguint amb l’ordre el consum de sons, m’agrada molt el fet d’anar a concerts i com els artistes seguits per tot el món produeixen versions que enganxen a tantes multituds de persones.
A més, m’apassiona visitar museus, sobretot de temàtiques que em semblen interessants. Per exemple, cada cop que he viatjat a altres ciutats o països, m’agrada visitar els estadis i museus dels equips de futbol més rellevants d’aquella ciutat, observar la seva arquitectònica, aquells moments més especials del passat, etc.

• Participant
Al llarg de la meva vida, penso que no he valorat suficient l’experiència de sentir l’art de manera profitosa. Tot i això, soc una persona propera i he tingut familiaritat i apropament amb aquelles arts que alegraven els meus éssers estimats. La meva família ha participat sempre en les rues de carnaval del poble on vivim, a Riells i Viabrea, amb la colla anomenada “Colla Bon Rotllo”. És bastant valorada al nostre poble, ja que tot el poble hi participa per acabar estructurant unes cabalatges explosives a nivell visual, acompanyat de coreografies sentides amb la temàtica escollida. No he sigut gran ballador mai, per tant, sempre havia ajudat a muntar els preparatius de la rua, i acompanyar els participants. Actualment, ja no ho faig però era una obra bonica i que demostrava que l’esforç servia d’alguna cosa quan observaves la coreografia, l’enlluernat, les disfresses, etc.
A més, sempre he participat al “Ball de gitanes” del poble del costat on fem molta vida. Quan era més petit, tocava el clarinet a la festa del poble més coneguda i que mou grans masses. Actualment, segueixo anant-hi però només gaudeixo de l’espectacle des de la grada.

• No atracció
En aquest apartat volia destacar aquelles arts que no m’han cridat mai l’atenció, però que analitzant-les fredament, podria trobar aquella motivació per tal d’observar i sentir sensacions inimaginables.
En concret, la part d’escultura, no he trobat mai aquella motivació en observar una escultura quieta més de tres minuts, tot i què analitzant-ho fredament, depèn quin escultura, em pot transmetre diferents emocions.
L’art de la pintura, mai m’ha agradat per la poca habilitat manual que considero que tinc. L’utilitzo per relaxar-me, en alguns cops, però mai em quedo satisfet amb el meu treball, ja que considero que no és un bon treball.
Per finalitzar, l’art de la poesia, em sembla una art que crec que mai m’acabarà transmetent en comparació amb aquelles persones que els hi emociona aquest art. Entenc la dinàmica i relació, però no he trobat encara la poesia que em transmeti emocions.

REGISTRE 1:

• La construcció de la identitat cultural en un món globalitzat.

Bon dia, classe,

Després d’uns dies pensant en un tema prou rellevant, de gran importància en el món actual, que tingui diferents punts de vista i molts matisos per poder explorar i aprofundir els conceptes que ens demana aquesta extensa PAC 2; d’alteritat, diferència, límits i fronteres, m’he decantat per tractar ”La construcció de la identitat cultural en un món globalitzat”.

Aquest tema em permetrà reflexionar sobre com les diferències culturals i les fronteres geogràfiques estan sent desafiades i redefinides en un món cada cop més interconnectat. M’endinsaré a investigar com les persones i les comunitats estan en constant negociació i construcció de les seves pròpies identitats culturals en aquest context, així com les tensions i els desafiaments que sorgeixen quan s’enfronten a diferències culturals.

Tot seguit relacionaré el tema que he escollit: ”La construcció de la identitat cultural en un món globalitzat”, amb els conceptes que ens demana l’enunciat: Alteritat, diferència, límits i fronteres.

• Alteritat:

En un món globalitzat, la construcció de la identitat cultural és afectada per diversos factors, incloent-hi el fenomen de ”l’alteritat”. En aquest cas, com a alteritat em refereixo a la percepció que tenim de l’altre com a diferent i aliè a un mateix, cosa que pot generar conflictes i tensions en la construcció de la identitat cultural de cada u. Per exemple, en alguns casos, les cultures locals poden sentir-se amenaçades per influències externes i cercar preservar la seva identitat cultural.

Jo, personalment, penso que la interacció amb altres cultures ens ha d’enriquir i diversificar la nostra pròpia identitat cultural, fent-la créixer i, per tant, millorant-la gràcies a noves aportacions i idees. També veig quelcom imprescindible fomentar el diàleg intercultural i respectar les diferències amb la resta de cultures per tal d’assolir una construcció d’identitats culturals la més inclusiva i diversa possible.

• Límits:

En aquest cas, tocant el concepte ”límits”, sembla que els límits, sobretot els geogràfics i culturals que abans definien les identitats locals, s’han dissolt en l’infinit. Penso que la globalització no fa desapareix com a tal les identitats locals, però sí que posa en conflicte la dinàmica de construcció de la identitat cultural.

• Diferència:

El terme “diferència” el relacionaria amb la construcció de la identitat cultural en un món globalitzat en el sentit que la globalització pot posar de manifest les diferències culturals i locals, cosa que s’ha anomenat sempre com a “dinàmica diferencialista”.
Jo soc del parer de pensar que la identitat cultural és un procés obert i transformable, tot i que hi ha sectors de la població que emfatitza la primordialitat originària de les identitats culturals. En qualsevol cas, la globalització té una influència molt important en la construcció de les identitats polítiques i nacionals, així com en els aspectes econòmics, polítics, socials i culturals del conjunt total de la població mundial.

• Fronteres:

En el món, tal com el coneixem avui dia, les fronteres poden tenir una influència rellevant a l’hora de construir una identitat cultural pròpia.

La identitat es construeix al llarg dels anys i es pot veure afectada per factors externs com les fronteres, ja que és un procés històric i dinàmic que està subjecte al canvi i la transformació.Els límits fronterers físics ja siguin a petita escala: de barri, poble o ciutat, com també a més gran escala: comunitat autònoma, país o continent, poden influir de manera molt directa en la construcció de la nostra identitat cultural.

Algunes pràctiques socials i culturals poden ser formes de resistència a la cultura dominant, mentre que d’altres poden ser senzillament formes d’adaptació.
En general, la construcció de la identitat cultural és un procés complex que pot estar influenciat per molts factors, incloent-hi les fronteres geogràfiques.

Nil Paüls Rovira.

Hola a tothom,

Després de pensar-ho molt he decidit fer el meu primer registre sobre les pintures de Banksy, ja que visc a una ciutat al costat de Londres i tinc la sort d’haver vist moltes de les seves obres.

Per aquells que no el conegueu, Banksy és un artista de carrer nascut a Anglaterra, activista polític i director de cinema el qual el seu nom i la seva identitat real romanen sense confirmar. Banksy està actiu des de la dècada de 1990, el seu art de caràcter satíric i els seus epigrames subversius combinen l’humor fosc amb el grafiti realitzat amb una tècnica d’estampació distintiva. Les seves obres de comentari polític i social han aparegut a carrers, murs i ponts d’arreu del món.

A la primera foto “Christmas Reindeers”(Birmingham): l’artista ha fet una denúncia de la problemàtica de l’habitatge dibuixant dos rens que semblen estirar d’un banc en el qual viu un sensesostre. Banksy ha dibuixat un particular mural nadalenc en el qual critica la problemàtica de l’habitatge al Regne Unit.

A la segona foto “Escape from Reading Gaol” (Reading): Banksy pinta a la façana de la presó on va estar l’escriptor Oscar wild per “fets homosexuals” i de fet podem suposar que qui s’escapa és el mateix Wilde.

A la tercera foto “Well Hung Lover”(Bristol): Banksy pinta una dona tenint un affair a esquenes del seu marit, i aquest a punt de descobrir-ho. El fet interessant és que aquest grafiti està pintat a la façana d’un centre de salut sexual.

A l’última foto “Mild Mild West”(Bristol): Banksy critica les tècniques violentes de la policia britànica.

He decidit fer aquesta proposta per al primer registre, ja que considero que l’art i la reivindicació moltes vegades poden anar de la mà. Penso que des de l’art podem expressar molts pensaments, idees o sensacions i arribar a molta gent. Banksy des de les seves obres, és capaç de cridar l’atenció del públic i evocar a la reflexió sobre diversos temes que afecten la societat. D’aquesta manera, cadascuna de les seves pintures porta una gran càrrega de sàtira i de crítica social. Els seus grafitis mostren humor negre i ironia sobre política, desigualtats o altres temes morals.

Maria

LINK CARPETA: https://drive.google.com/drive/folders/1-9FnsikUW0CAoLRwkZxfq0L6sFxXeFTV

RELAT DE L’EDUCACIÓ ARTÍSTICA

El meu contacte amb el món artístic va començar quan no era encara ni persona, la meva mare es posava els auriculars amb música a la panxa i jo llavors parava de moure’m. Amb només 8 mesos ja corria darrere del meu pare dient “kiss Kiss” i amb això volia que em posés la cançó de Prince – Kiss.

Les primeres vivències artístiques durant l’educació infantil que em venen al cap són treballs manuals, experimentar amb materials com el paper de seda, la pintura… encara que no hi estava molt interessada ni li prestava molta atenció, ja que els treballs manuals i la plàstica mai han estat el meu fort.
Crec que el problema no eren els treballs manuals en si, sinó el fet que tot estava molt guiat, l’experimentació lliure no hi tenia gaire protagonisme i el fet que l’art segueixi un fi concret no té cap sentit.

Avui, treballar les emocions i experimentar té molta més importància que un resultat final. El cervell no s’activa de la mateixa manera quan estem aprenent alguna cosa perquè tenim un repte davant que quan aprenem perquè ens obliguen i sense gens d’interès propi. De la mateixa manera, qualsevol experiència és educativa perquè et va formant i va forjant el teu cervell. Com més experiències donem als alumnes, més connexions podran tenir i més riquesa de vida mental tindran.

Crec que no va ser fins que els meus pares em van apuntar a L’esplai quan vaig començar a gaudir fent tallers i manualitats, encara que tampoc massa, sempre preferia jugar o fer esport abans que tallers manuals. A l’esplai ens donaven llibertat total, cap treball manual era millor que cap, tots érem iguals. Podíem experimentar, embrutar-nos i crear sense cap pauta.

Tornant enrere, com he comentat abans, des de ben petita ja estava connectada amb la música. El meu pare em portava als seus concerts i m’encantava. El primer contacte amb la música sense el meu pare va ser amb 5 anys, quan vaig decidir que volia apuntar-me a l’escola de música. Feia 3 dies a la setmana: un dia estudiàvem llenguatge musical, un altre l’instrument escollit, que en el meu cas va ser piano, i l’últim dia fèiem orquestra i cant coral. Vaig estar 8 anys anant feliç a l’escola de música fins que van canviar al professor.
Aquell docent em va fer agafar tanta angúnia a la música que em va costar molt tornar a posar-me. La seva manera d’ensenyar i educar no compaginava gens amb la meva manera de ser. Avui en dia penso que aquell pobre home ho va fer de la millor manera que sabia, però mare meva que malament…
Jo no volia saber res més del piano, i el meu pare em va dir que potser seria bo provar amb la guitarra. Va ser llavors quan em va ensenyar i vaig poder tornar a connectar amb la música. Buscava els acords de les cançons a internet i les intentava tocar, sempre intentant que no tinguessin cap Fa (els que toqueu la guitarra potser m’entendreu).

Recordo l’assignatura de Música a la primària, quan després de tocar una mica el xilòfon i el triangle vam haver de comprar una flauta dolça. Gràcies al fet que ja feia música pel meu compte podia llegir partitures i no em calia gaire temps per aprendre’m les cançons, aquest fet va fer que la professora sempre em demanés a mi tocar-les primer davant de la classe, cosa que no em feia molta gràcia la veritat, no obstant això, era la meva assignatura preferida.

Sempre he tingut una mica de vergonya a l’hora de posar-me davant del públic, quan estava a l’escola de música sempre li deia al meu professor que no volia fer audicions, fins que quan tenia 17 anys, el meu pare em va dir que l’havia d’acompanyar a un lloc. Quan vam arribar em vaig donar compte que era una mena d’audició, jo no entenia res. Vaig acabar cantant “O mio babbino caro”, una òpera italiana. Encara no ho havia comentat, però un altre dels meus “hobbies” és cantar. Mai m’havia parat a pensar que potser cantava bé, ja que era una cosa que només feia a casa mentre mirava vídeos de YouTube, i, cada vegada que algú de la meva família em deia que potser hauria de formar-me en aquest aspecte jo no m’ho creia. Doncs bé, després de cantar em van demanar que em sumés al seu cor com a veu principal. Les paraules del meu pare van ser: T’ho creus ara, maca?
Aquí va començar el meu viatge amb la música lírica, el millor viatge que he fet mai. Vaig aprendre a cantar, a conèixer el meu cos, a respirar i controlar el meu diafragma. Una autèntica passada!

Vaig continuar estudiant cant fins als 23 anys, ja que vaig decidir marxar a viure fora d’Espanya. Tanmateix, la primera cosa que el meu pare em va regalar després de trobar el meu pis a Anglaterra va ser una guitarra perquè mai deixi de gaudir i expressar les meves emocions.

Avui en dia treballo de mestre a una escola de nens amb necessitats especials, concretament amb nens i joves amb autisme (Prior´s court fundation, per si li voleu donar un cop d’ull). La majoria d’ells tenen moltes dificultats socials i de comunicació i no acostumen a portar-se bé amb el soroll, de fet, poden tenir conductes agressives si no estan còmodes a un lloc. No obstant els hi encanta la música. Tinc nens que no poden parar de moure’s, però que si escolten música aconsegueixen concentrar-se. És per això que cada vegada que fem “music therapy” i porto la guitarra i cantem junts es converteix en la millor sessió de la setmana i obtenim coses màgiques, perquè l’art de la música fa això, crea màgia i és un llenguatge universal.

M’agradaria concloure el meu relat dient que com a futurs Mestres, hem de tenir present que les activitats que activen més plasticitat neuronal fins a mitjan primària són la música, l’art i els aspectes psicomotrius. Per tant, haurem de tenir en compte que l’eix central d’una classe sigui aquestes tres assignatures i la resta de matèries (també molt importants) hauran de ser les branques que surten d’aquest eix central. Amb la música podem treballar tota la part emocional o inclús coneixements com la llengua, les matemàtiques… i amb l’art, treballem la innovació i a ser creatius.

Gràcies per llegir!

Maria Loren

Bon dia tot el dia,

Començam un nou camí junts en aquesta activitat 2 titulada: “Explorem i representem l’entorn amb imatge i so”. A tall d’introducció, cal dir que la meva inspiració ha estat el lloc on visc (Suïssa i els seus meravellosos paisatges), Murray Schafer, el canvi climàtic i Ludovico Einaudi.

QUI ERA MURRAY SCHAFER?

Murray Schafer va ser un compositor i assagista canadenc, el qual “va fundar The World Soundscape Project, projecte pioner que busca promoure la importància de parar esment al nostre ambient sonor i els efectes en la seva deterioració en la societat moderna”. (Botella Nicolás, 2020)

COM RELACIONAM PAISATGE SONOR I CANVI CLIMÀTIC?

A través de la naturalesa, el món ens demana ajuda. Només cal aturar-se dos segons i escoltar. Escoltar com la neu baixa feroç un 15 de març (escoltar àudio “neu fosa”). O com dues imatges del mateix lloc amb una setmana de diferència parlen per si mateixes (veure imatges 1, 2, 3 i 4). Cal dir que em va ajudar a registrar l’àudio i fer les fotografies pensar: “què vull transmetre i com”.

LUDOVICO EINAUDI

Gran compositor de bandes sonores, l’any 2016 va crear una peça especial a favor de la protecció de l’Àrtic. Cada vegada que l’escolt, diferents emocions afloren en mi les quals m’han impulsat a triar el tema del canvi climàtic.

Finalment, m’agradaria acabar amb una frase que segur que tothom coneix i és la següent “una imatge val més que mil paraules” d’Henrik Ibsen. Les imatges ens desperten emocions molt abans que raonaments. Voleu acompanyar-me en un viatge emocionalment meravellós?

Ens llegim!

Maria

LINK CARPETA: https://drive.google.com/drive/folders/1Dxi7xRlrS4rp9pLrYXdS2qD86dI1avzc

BIBLIOGRAFIA:

Botella Nicolás, A. M. (2020). El paisaje sonoro como arte sonoro. Cuadernos de música, artes visuales y artes escénicas, 2020, vol. 15, num. 1, p. 112-125.

Hola,

A continuació podeu trobar les pràctiques artístiques que més m’agrada fer.
Com veureu gairebé totes estan relacionades amb la música i és que des de petita he pogut tenir la sort d’estar sempre envoltada per aquesta.

El meu pare és músic i té un estudi de gravació a casa i gràcies a ell jo també he connectat amb aquesta manera de fer art. Ja fa gairebé 5 anys que visc a Anglaterra i no puc passar tot el temps que m’agradaria passar fent música amb ell, no obstant cada vegada que torno a casa fem alguna coseta, és el nostre idioma.

Les primeres imatges són fotografies d’algunes activitats que gaudeixo molt fent: exposicions d’art virtual, musicals com “Moulin Rouge” o “The prince of Egypt“. També trobeu fotografies i vídeos dels llocs on he viatjat recentment, en concret: Roma i Edimburg.

Les imatges de la part de baix mostren el que més m’agrada fer del món: Cantar i tocar amb el meu pare, com ja he comentat anteriorment.

Espero que em pugueu conèixer una miqueta més amb el meu collage,

Ens llegim!

Maria