Bona tarda companyes.

Aqui us enllaço el meu tercer registre: 2023-04-17

Aquesta setmana he mantingut l’escenari dels dos registres anteriors: el meu camí a la feina a través del barri del Clot de Barcelona.

He volgut incidir una mica més en aquells elements del barri que evidencien les transformacions i els canvis d’usos a l’espai públic, els negocis i els habitatges que l’omplen.

Altra vegada les imatges estan titulades en funció del minut del trajecte en què he fet l’observació. Aquesta vegada volia apropar-vos una realitat molt comentada al barri darrerament: les cadenes de forns de pa/cafeteries. Cada imatge mostra un local franquiciat enfocat a la venta de productes de brioixeria i serveis restauratius d’esmorzars.

Els cinc locals tenen tres coses en comú:

• Tots s’han obert fa menys de 6 mesos
• Tots estan rotulats en anglès o els productes que s’hi venen estan inspirats en producte anglosaxó
• Tots es troben a menys de 3 minuts els uns dels altres

He escollit fotografiar aquests locals com a denúncia a la substitució dels establiments destinats a aquests usos, tradicionalment familiars, per altres que segueixen criteris estrictament econòmics i productivistes. Segurament abans que acabi l’any algun d’aquests locals ja no hi és (òbviament no hi ha prou demanda en un espai tan reduït), però ara mateix l’oferta està clarament desproporcionada i és una imatge que sobta al veïnat, i que ens fa preguntar-nos a què es destinaven abans aquests locals.

La rotulació en anglès defineix molt bé el tipus de públic al que esperen arribar i el que pretenen deixar al marge. Altra vegada la gentrificació al barri va deixant víctimes visibles, altres d’invisibles, i molts culpables de camí.

Salut a tothom!

Bona tarda,

Aqui us enllaço el meu segon registre: 2023-03-24

Aquesta segona setmana he decidit donar continuïtat a l’escenari de la setmana passada: les coses que observo camí a la feina, en un recorregut de no més de 10 minuts pel barri del Clot i Camp de l’Arpa.

Per tal d’aprofundir en les inquietuds d’habitatge i urbanisme que vaig introduïr en la darrera entrada he decidir fer una passa més per parlar de les obres, tant de construcció com de reforma. Altra vegada les fotografies es titulen segons el minut en que he fet l’observació.

La primera fotografia mostra el que durant molts anys ha estat el principal bar de la plaça del barri. Després de un parell d’anys amb tot l’edifici tapiat (tot i la posició privilegiada que té) sembla que hi estan fent reformes.

En la segona fotografia es veu una acumulació de material d’obra a una altra plaça propera. Encara no es pot saber a on es destinarà, però de moment ocupa l’espai públic i inquieta als vianants.

La tercera foto mostra com estan renovant el paviment d’un dels principals eixos del barri, el carrer Rogent. Les anteriors rajoles estaven malmeses i ara s’està renovant el carrer per franjes.

A la quarta fotografia observem un andamiatge en un edifici antic del mateix carrer. Els cartells anuncien senzillament una rehabilitació de la finca.

A l’última imatge podem veure les obres d’un carril bici que s’estrenarà aviat.

He escollit aquestes imatges per què serveixen per acompanyar el relat sobre la meva por als canvis que es produeixen al barri. Òbviament no és tant la por al canvi, si no a les conseqüències que aquestes obres tindran per als veïns. Massa sovint la millora de l’espai públic i els seus habitatges i equipaments es trasllada en un augment del valor de la zona, una pujada de preus i en el degoteig de veïnes que marxen al no poder afrontar-ho.

Actuacions que, a priori, són beneficioses pel barri (com la renovació del paviment, enllumenat, més espais verds i carrils bici), es tradueixen en amenaçes pels residents habituals per culpa del mercat inmobiliari i una administració que no regula aquest biaix i que deixa desprotegits els col·lectius vulnerables. El mateix neguit pot aplicar-se a la rehabilitació i reforma dels edificis d’habitatges, quan una actuació necessària i útil per als residents d’una finca pot desencadenar en una pujada dels lloguers que obligui altre vegada a buscar alternatives d’habitatge.

Així doncs, en aquesta entrada he procurat omplir de contingut i exemples aquest sentiment de desconfiança envers les obres, tant públiques com privades, sota la sospita que els seus objectius no busquen millorar la vida de la gent com jo.

L’audio adjuntat en aquesta entrada és el que s’escoltava al meu menjador durant el matí d’avui mentre esmorzava: les obres dels veïns de baix.

Gràcies per llegir-me!

Bon dia a tothom, aqui us deixo el meu relat sobre l’educació artística rebuda al llarg de la vida. L’exercici m’ha resultat dificultós, espero haver-me explicat bé!

Quan penso en la meva educació artística he de fer un esforç molt gran per tractar de recordar el principi. Podríem dir que des de ben petit la meva referència per les arts ha estat la meva mare. Ella em va generar el gust i la sensibilitat per la seva pràctica, encara que fos al marge del món acadèmic. Si a l’escola em demanaven fer un dibuix sobre algun tema jo el despatxava ràpidament i sense esforçar-m’hi massa. Recordo una ocasió en que només havia de dibuixar alguns plats de menjar i així ho vaig fer. Ella, amb tendresa, em va dir que ho podia fer millor, i entre els dos vam donar-li color i textures. Quina bona pinta que feia ara, i només havent-li donat una mica més de temps i cura! Potser aquest va ser el meu primer albirament que no tot a la vida ha de ser el camí més curt, i que també necessitem coses que tenen valor en si mateixes.

A partir d’aquí tot el que es refereix a l’educació artística formal és com un inconnex dins el meu cap. Pel que fa a l’assignatura de Visual i plàstica no recordo pràcticament res de l’etapa de primària, només endur-me un dossier enorme a final de cada curs amb tots els meus dibuixos i manualitats, que el mestre havia titulat i endreçat posteriorment per donar-li un sentit que a mi se m’havia escapat. En quant a l’assignatura de Música no em sento més capacitat per valorar-la que amb l’anterior. El que recordo difusament és aprendre a llegir notes, assajar repetidament unes cançons que després cantaríem en un gran acte conjuntament amb altres escoles, i la flauta. Recordo que aquest instrument amb diferència era el que més m’agradava de l’assignatura, i se’m donava bé. Devia ser d’aquests nens que molesten els veïns cada tarda. Alguna cosa devia jo dir, o els meus pares detectar, perquè cap al final de primària em van apuntar a clases de guitarra a l’escola. Una hora un dia entre setmana, durant el pati del menjador. M’agradava, però en aquell moment vaig preferir jugar amb els amics i descansar.

L’experiència es repeteix si fa no fa a l’etapa secundària. Les dues assignatures obligatòries que vaig cursar a l’institut em van resultar força insulses i no he retingut gaires dels processos duts a terme. Juraria que tant Música com Visual i plàstica només s’havien de fer als primers cursos i no van transcendir massa en la meva adolescència, tot i que també recordo que la part de tocar la flauta era la que més m’atreia altra vegada. 

En aquella època però va ser quan vaig començar com a infant al cau del meu barri. En aquell context de lleure no formal em van presentar l’art com a vehicle de les emocions i els pensaments, una manera de veure’l nova per a mi. En aquells espais s’utilitzava la pintura i el dibuix per jugar, per parlar, per projectar idees o fer valoracions del grup. Ens tapaven els ulls i ens donaven un bloc de fang per modelar a cegues, intentant plasmar les emocions que sentiem. A vegades ho fèiem entre dues persones. Ens demanaven creativitat i ens prometien no jutjar, i aleshores l’art era un llenguatge més per a quan les paraules no encerten. La música prenia també una altre dimensió, ens moviem amb ella i servia per a ajuntar a tothom durant la nit vora el foc, i ens donava moments d’escalfor quan sèiem a cantar junts.

Ha estat durant aquesta retrospectiva que he pogut copsar de quina manera tant diferent m’han marcat unes i altres experiències al voltant de l’art. Si bé m’és difícil recordar la meva formació formal tinc en canvi molts records d’activitats o processos d’educació artística en la vessant no formal. A priori, crec que el motiu és que em va costar molt connectar amb la part abstracta de l’art, en les seves tècniques i processos quan me’ls van explicar sense objectiu i sense context. En canvi, quan em van encomanar expressar les coses en l’idioma de l’art em vaig sentir còmode i capaç d’afrontar el repte de la creativitat, que a l’aula se m’escapava.

Aquest tarannà s’ha mantingut en la meva vida des del moment en que em vaig enfocar cap a l’educació no formal en la meva vida laboral i associativa. Sempre m’ha agradat transmetre els valors de la sensibilitat i la creativitat en els infants i joves que acompanyo, donant per fet que tothom parla el llenguatge de l’art de manera diferent i en moments diferents. Ha estat també una època d’autoformació. Una vegada finalitzat el meu procés acadèmic formal he pogut tenir temps per desenvolupar-me en les arts de manera lliure per primera vegada. Ha estat sobretot de manera autodidacta, i essencialment a partir de mostres i tutorials online, que he descobert moltes arts que ara m’encanta practicar, com tocar l’ukelele, o realitzar diverses tècniques artístiques: crochet, cianotipia, talla de fusta… Per a mi aquests processos artístics han nascut com a hobbies que realitzar durant el meu temps lliure. Amb el temps he identificat que són una eina de benestar mental i emocional i que m’han portat aprenentatges significatius sobre mi i el que necessita la meva ment per a fluir una mica al final del dia. Com a anècdota, molts dels meus amics insisteixen sovint en que hauria de vendre les coses que faig, i a mi no em surt sinó regalar-lis allò que els hi ha agradat i respondre que ho he creat per mi mateix i no per diners.

Avui en dia aquests tempteigs artístics són també complementats per la meva participació a l’Ateneu del Clot, una entitat cultural de Barcelona de la qual sóc membre actiu. Aquest equipament de proximitat està gestionat per un petit grup de persones voluntàries que sovint han de debatre sobre quines propostes artístiques i culturals acollim o programem. Per a mi està sent avui dia un aprenentatge constant, ja que per primera vegada treballo colze a colze amb diferents sensibilitats artístiques, diferents preferències i gustos, i diferents públics. Considero que estic obrint la mirada a altres maneres de concebre l’art que encara se m’escapen, però estic fent aquest procés de manera molt conscient.

En definitiva, penso que és la primera vegada que em pregunto sobre la meva concepció de l’educació artística. Des que va deixar de ser una assignatura obligatòria el meu contacte amb les arts ha estat força intermitent i és ara que torna a aparèixer a la meva vida amb força i presentant nous reptes. En resumir el camí recorregut en aquest relat he pogut entendre que la meva concepció sobre l’educació artística defuig molt de la via formal, com a mínim del record que jo en tinc, ja que les aules no van poder despertar en mí les inquietuds i competències artístiques necessàries per a entendre el valor que tenen i dur-lo a la pràctica. Per a mi doncs, el full de ruta de la docència artística ha de fer un cop de volant per situar-se davant les necessitats dels alumnes i les noves maneres d’entendre el món que tenim avui dia. Sobretot, cal reivindicar l’art i el seu ensenyament des de la necessitat de les persones per expressar-nos per aquestes vies i ser un contrapès als criteris productivistes que massa sovint adopta l’educació.

Confio en que aquesta assignatura serveixi per acompanyar-me en les properes passes que faré en el món de les arts, on sens dubte em queda molt per recórrer, i que ho pugui fer des d’una òptica crítica com jo ho he estat amb la meva experiència.

Salut a tothom i gràcies per llegir-me!

Hola a tothom!

Aquí us enllaço el meu primer registre: 2023-03-15. 

Aquesta primera setmana he decidit fer fotografies durant el meu camí a la feina. Tinc la sort de viure-hi a 10 minuts caminant i va ser durant aquest recorregut que vaig escollir en què em focalitzaria. Només cal travessar el barri del Clot i Camp de l’Arpa de Barcelona per dos dels carrers principals i tirar una mica més. El títol de les imatges correspon al minut de trajecte en que han estat capturades.

La primera és un edifici centenari al centre del barri. Acollia negocis familiars especialitzats, però recentment s’ha traspassat a una filial de cafeteries. 

La segona fotografia mostra dos negocis en traspàs. La papereria de la dreta només s’ha desplaçat a una ubicació propera i més assequible, però la graneria ho ha deixat córrer.

A la tercera es veu la paret d’un edifici enderrocat. Les obres d’un de nou ja han començat, però encara es pot veure els diferents colors del que eren les habitacions.

La quarta imatge és un nou bloc de pisos encara per estrenar. Ja he comprovat que no me’n podria permetre cap.

La cinquena i última mostra un edifici semblant a casa meva i el cartell publicitari que l’anuncia com a pis turístic.

Si hagués de titular aquest primer registre l’anomenaria “Les coses que em fan més por del meu barri”. He procurat captar alguns dels indicadors que demostren canvis recents o propers en el teixit de la zona. Una de les inquietuds de molts veïns i veïnes, que comparteixo amb preocupació, és la gentrificació que pateix el barri, el temor d’alguns a haver de marxar sense voler-ho. Les fotografies volen ser representacions d’un problema actual des de la simplicitat del que és un viatge quotidià d’anada i tornada a la feina. La manera en que jo percebo aquest canvi de negocis, habitatges i habitants em fa pensar en un paisatge meravellós que, si deixes de mirar-lo un segon, s’esvaeix. Vull pensar que aquesta setmana he fotografiat les coses que passen durant aquest segon.

Gràcies!

Bona tarda companys i companyes!

Adjunto el meu mapa sobre pràctiques culturals i artístiques en les que participo actualment. Espero que parli per si sol, en cas contrari feu-m’ho saber i m’explico una mica!

Totes les fotografies són pròpies. Algunes (les de l’apartat d’associacionisme) les he recuperat de l’arxiu obert de l’Ateneu del Clot d’aquest curs. D’esquerra a dreta i de baix a dalt: Exposició Ainoa Pérez, tastet de balls de saló, concert Lust&Found i representació de Pervirtiendo, per Bohèmia Teatre.

La música també és original. La composició és de Leonard Cohen per Hallelujah (1984).

Crec que això és tot, gràcies i salut!