Guillermo Francisco Güeto Martínez

Relat sobre l’educació artística

Guillermo Francisco Güeto Martínez
Visibilitat: Públic - - 2 comentaris a Relat sobre l’educació artística

Debat2

  1. Eva Muñoz Deiros
    Visibilitat: Públic

    Hola, Guillermo,

    M’ha agradat molt llegir el teu relat. Gràcies per compartir-ho.

    M’ha agradat especialment quan a l’inici del relat parlaves de la teva mare amb tendresa. M’ha fet pensar en el meu paper com a mare perquè a mi m’agrada molt fer manualitats amb els meus fills, i no m’havia parat a pensar mai com recordaran ells quan siguin grans les tardes que passem entre cartons, cartolines, tisores i cola blanca.

    Per altra banda, m’he rigut molt quan parlaves de la flauta i que devies ser dels nens que molestaven els veïns. Ho he trobat molt divertit.

    Una abraçada.

  2. Marina Ventura Varona
    Visibilitat: Públic

    Bona tarda, Guille.
    M’ha agradat la manera com el teu relat emfatitza en la dimensió més emocional i col·lectiva de l’art passant per la participació en els espais no formals i en els espais culturals.
    De fet, és precisament, la manera com entenc l’art ara mateix. Per mi l’art ha de ser des de la creació col·lectiva i per la lectura col·lectiva. Des de l’emoció i des de la reflexió crítica. I s’ha de veure traduït en propostes que tinguin incidència en el nostre entorn.

    Crec que algunes de les sensacions que expressaves les haurem sentit moltes, com que se’ns escapen els sentits o els significats quan creem de manera reproductiva (reproduint tècniques o processos descontextualitzats), per exemple.

    En aquest sentit, vull llençar la pregunta: Com podem integrar les arts a les escoles des d’aquest enfocament més emocional i no productivista, centrat en l’expressió i en una perspectiva crítica? Podem emular una mica aquest espai de comoditat que per tu va ser el cau i d’altres entorns?

    A més, m’ha semblat molt bonic enfocar la creació en aquest “prometo no jutjar”, m’ho emporto com a idea i m’agradaria poder-ho aplicar també per una mateixa, que costa molt no jutjar-se i sovint ho fem de manera més estrident cap a nosaltres mateixos que cap als altres.

    Seguim,