RELAT DE L’EDUCACIÓ ARTÍSTICA

El meu contacte amb el món artístic va començar quan no era encara ni persona, la meva mare es posava els auriculars amb música a la panxa i jo llavors parava de moure’m. Amb només 8 mesos ja corria darrere del meu pare dient “kiss Kiss” i amb això volia que em posés la cançó de Prince – Kiss.

Les primeres vivències artístiques durant l’educació infantil que em venen al cap són treballs manuals, experimentar amb materials com el paper de seda, la pintura… encara que no hi estava molt interessada ni li prestava molta atenció, ja que els treballs manuals i la plàstica mai han estat el meu fort.
Crec que el problema no eren els treballs manuals en si, sinó el fet que tot estava molt guiat, l’experimentació lliure no hi tenia gaire protagonisme i el fet que l’art segueixi un fi concret no té cap sentit.

Avui, treballar les emocions i experimentar té molta més importància que un resultat final. El cervell no s’activa de la mateixa manera quan estem aprenent alguna cosa perquè tenim un repte davant que quan aprenem perquè ens obliguen i sense gens d’interès propi. De la mateixa manera, qualsevol experiència és educativa perquè et va formant i va forjant el teu cervell. Com més experiències donem als alumnes, més connexions podran tenir i més riquesa de vida mental tindran.

Crec que no va ser fins que els meus pares em van apuntar a L’esplai quan vaig començar a gaudir fent tallers i manualitats, encara que tampoc massa, sempre preferia jugar o fer esport abans que tallers manuals. A l’esplai ens donaven llibertat total, cap treball manual era millor que cap, tots érem iguals. Podíem experimentar, embrutar-nos i crear sense cap pauta.

Tornant enrere, com he comentat abans, des de ben petita ja estava connectada amb la música. El meu pare em portava als seus concerts i m’encantava. El primer contacte amb la música sense el meu pare va ser amb 5 anys, quan vaig decidir que volia apuntar-me a l’escola de música. Feia 3 dies a la setmana: un dia estudiàvem llenguatge musical, un altre l’instrument escollit, que en el meu cas va ser piano, i l’últim dia fèiem orquestra i cant coral. Vaig estar 8 anys anant feliç a l’escola de música fins que van canviar al professor.
Aquell docent em va fer agafar tanta angúnia a la música que em va costar molt tornar a posar-me. La seva manera d’ensenyar i educar no compaginava gens amb la meva manera de ser. Avui en dia penso que aquell pobre home ho va fer de la millor manera que sabia, però mare meva que malament…
Jo no volia saber res més del piano, i el meu pare em va dir que potser seria bo provar amb la guitarra. Va ser llavors quan em va ensenyar i vaig poder tornar a connectar amb la música. Buscava els acords de les cançons a internet i les intentava tocar, sempre intentant que no tinguessin cap Fa (els que toqueu la guitarra potser m’entendreu).

Recordo l’assignatura de Música a la primària, quan després de tocar una mica el xilòfon i el triangle vam haver de comprar una flauta dolça. Gràcies al fet que ja feia música pel meu compte podia llegir partitures i no em calia gaire temps per aprendre’m les cançons, aquest fet va fer que la professora sempre em demanés a mi tocar-les primer davant de la classe, cosa que no em feia molta gràcia la veritat, no obstant això, era la meva assignatura preferida.

Sempre he tingut una mica de vergonya a l’hora de posar-me davant del públic, quan estava a l’escola de música sempre li deia al meu professor que no volia fer audicions, fins que quan tenia 17 anys, el meu pare em va dir que l’havia d’acompanyar a un lloc. Quan vam arribar em vaig donar compte que era una mena d’audició, jo no entenia res. Vaig acabar cantant “O mio babbino caro”, una òpera italiana. Encara no ho havia comentat, però un altre dels meus “hobbies” és cantar. Mai m’havia parat a pensar que potser cantava bé, ja que era una cosa que només feia a casa mentre mirava vídeos de YouTube, i, cada vegada que algú de la meva família em deia que potser hauria de formar-me en aquest aspecte jo no m’ho creia. Doncs bé, després de cantar em van demanar que em sumés al seu cor com a veu principal. Les paraules del meu pare van ser: T’ho creus ara, maca?
Aquí va començar el meu viatge amb la música lírica, el millor viatge que he fet mai. Vaig aprendre a cantar, a conèixer el meu cos, a respirar i controlar el meu diafragma. Una autèntica passada!

Vaig continuar estudiant cant fins als 23 anys, ja que vaig decidir marxar a viure fora d’Espanya. Tanmateix, la primera cosa que el meu pare em va regalar després de trobar el meu pis a Anglaterra va ser una guitarra perquè mai deixi de gaudir i expressar les meves emocions.

Avui en dia treballo de mestre a una escola de nens amb necessitats especials, concretament amb nens i joves amb autisme (Prior´s court fundation, per si li voleu donar un cop d’ull). La majoria d’ells tenen moltes dificultats socials i de comunicació i no acostumen a portar-se bé amb el soroll, de fet, poden tenir conductes agressives si no estan còmodes a un lloc. No obstant els hi encanta la música. Tinc nens que no poden parar de moure’s, però que si escolten música aconsegueixen concentrar-se. És per això que cada vegada que fem “music therapy” i porto la guitarra i cantem junts es converteix en la millor sessió de la setmana i obtenim coses màgiques, perquè l’art de la música fa això, crea màgia i és un llenguatge universal.

M’agradaria concloure el meu relat dient que com a futurs Mestres, hem de tenir present que les activitats que activen més plasticitat neuronal fins a mitjan primària són la música, l’art i els aspectes psicomotrius. Per tant, haurem de tenir en compte que l’eix central d’una classe sigui aquestes tres assignatures i la resta de matèries (també molt importants) hauran de ser les branques que surten d’aquest eix central. Amb la música podem treballar tota la part emocional o inclús coneixements com la llengua, les matemàtiques… i amb l’art, treballem la innovació i a ser creatius.

Gràcies per llegir!

Maria Loren