Hola, classe!

Per aquest quart registre, no podia dur altra cosa que no estigués lligada a la diada de Sant Jordi.

Aquesta vegada he aprofitat que el dia 23 d’abril, la nostra diada, un gran amic i artista, l’Ernest Costafreda, venia a Lleida a fer una petita exposició, per parlar-nos de manera molt artística i abstracta sobre la nostra llengua, el català, i lligar-ho amb un dels seus temes més recorrent, l’amor.

Per ficar-vos en context, a l’Ernest el vaig conèixer fa 4 anys, al cap de poc de començar la meva relació sentimental amb la meva xicota. Ella és de Llardecans, i al poc de conèixer-nos ja era un més de la seva colla d’amics del poble, i entre ells estava l’Ernest, un artista de cap a peus. És un tot-terreny, és un artista multidisciplinari; creador de poesia, fotografia, disseny, pintura i fins i tot director d’algun curt cinematogràfic, és una persona que té un interès constant per la transforació social i gran impulsor de la cultura. Des del primer moment de conèixer-lo i que m’expliques i m’ensenyes a què es dedicava, vaig agafar un gran interès per la seva feina, i sempre que puc assisteixo a les seves exposicions o lectures. Ja ha tret 2 llibres de poesia, anomenats el primer: POESIA DE MIERDA, i el segon, que fa poc que ha sortit a la venda anomenat MARIPOSAS EN EL ESTOMAGO, tots dos molt recomanables.

El cas és que aquest cop, sabent que tenia el quart registre pendent, ni m’ho vaig pensar i vaig agafar la càmera i vaig anar a gaudir d’un diumenge al matí diferent. Tot i ahir ser un dia amb diverses opcions on disfrutar de la nostra cultura a Lleida, em va sorprendre la gran quantitat de gent que va assistir en aquest acte.

L’exposició, anomenada ”sense la meva llengua no puc dir-te que t’estimo” es basava amb petites obres d’art, escrits i pintades que van fer ell juntament amb dos artistes més, on volien reflectir a traves de l’art l’importància de la nostra estimada llengua catalana. Van transmetre als espectadors la gran importància que té la llengua alhora de representar la identitat cultural i lingüística d’una comunitat específica, suggerint que la capacitat d’expressar-se en la llengua materna és essencial per transmetre certs sentiments i emocions de manera autèntica i profunda. Podríem dir que aquella sala representava una crida a la preservació i promoció de la diversitat lingüística, ja que la pèrdua d’una llengua pot significar en molts casos la pèrdua d’una part important de la cultura i la identitat d’un poble.
Aixi, doncs, podria relacionar aquesta experiència viscuda el dia 23 amb el meu tema escollit ”La construcció de la identitat cultural en un món globalitzat”, perquè a llengua és un element fonamental de la identitat cultural d’un poble i el seu ús té una incidència directa en la manera com una persona es veu a si mateixa i com és vista pels altres.

Per tant, el català és una part crucial de la identitat cultural dels que som parlants nadius d’aquesta llengua i el seu ús contribueix a la construcció i el manteniment de la nostra identitat. En un context més ampli, la preservació i la promoció de les llengües minoritàries i regionals pot contribuir a la construcció i el manteniment de la identitat cultural d’un territori. L’ús col·loquial de la llengua materna reforça clarament els lligams emocionals i culturals entre els membres d’una comunitat.

Justificació teòrica:

Després d’una bona estona regirant documents d’interès relacionats amb aquest registre, he trobat aquesta tesi doctoral de Simone Belli anomenada ”Emociones y lenguage”.

Faré una reflexió final, a partir d’aquesta cita, que inclou diferents i reputats autors:

”Los humanos emos centrado la atención en el binomio emoción–lenguaje con el propósito de elaborar argumentos que sirvan para diferenciar la relación entre estos dos términos”.

I ens planteja el següent dilema:

¿Las emociones se pueden localizar en el lenguaje, o es a través del lenguaje se accede a las emociones?” (Armon-Jones, C,  1986, 1986)

Jo penso que la relació entre el llenguatge i les emocions és un tema molt complex i multidimensional.

D’una banda, el llenguatge pot ser una eina per expressar, comunicar i descriure les emocions, ja que a través del llenguatge, podem posar en paraules les nostres experiències emocionals, descriure com ens sentim i compartir-ho amb els altres.

D’altra banda, el llenguatge també pot influir en la manera com experimentem i comprenem les nostres emocions. En tenir un repertori lingüístic per descriure i categoritzar les emocions, podem tenir més consciència i claredat sobre els nostres propis estats emocionals.
Tot i això, és important reconèixer que les emocions no es limiten exclusivament al llenguatge, les emocions també les experimentem i expressem a través de gestos, expressions facials, to de veu i altres canals no verbals.

Per tant, crec que el llenguatge i les emocions estan estretament relacionats, i el llenguatge pot ser tant una eina per expressar i comunicar les emocions com una influència en la manera com les experimentem i les comprenem.

BIBLIOGRAFIA:

(Belli, S, 2009), ”Emociones y lenguage” UAB.

(Armon-Jones, C,  1986), ”The thesis of constructionism”. 

A continuació us deixo el link per veure les fotos que vaig fer diumenge, i els links a les xarxes socials del meu col·lega Ernest per si aquest post us crea curiositat i us deixa amb ganes d’explorar les seves obres.

https://drive.google.com/drive/folders/1cjuuRUYU61UK8gnzF1XUiAOmRDo6xuzI

https://www.instagram.com/titilamel/

Hola a tothom, us penjo el meu registre d’aquesta setmana.

Com en tots continuo comentant els límits i les fronteres de les persones amb diversitat funcional. En aquest vull compartir amb vosaltres tres imatges on es veuen uns elements fonamentals i indispensables per la vida d’uns alumnes del centre educatiu d’on treballo.

Són les cadires de rodes i les cadires adaptades per seure a la taula del menjador. Les cadires de les dues primeres fotos permeten seure a l’alumne amb una postura corporal adequada i que en alguns casos els ajuda a corregir-la. L’altra cadira és utilitzada pel dia a dia per un alumne amb paràlisi cerebral el qual la necessita per qualsevol desplaçament que vulgui fer.

Amb aquestes imatges m’agradaria fer-vos reflexionar sobre dos aspectes. El primer el fet que a vegades no valorem les petites coses com el simple fet de poder seure en una cadira “normal” i que hi ha persones que per aquesta simple acció necessiten adaptacions força complexes com aquestes cadires adaptades, que sovint tenen un cost econòmic força alt.

Aquesta reflexió la voldria relacionar amb el cost que té tot el material que necessiten les persones amb diversitat funcional, sobretot les persones amb afectacions físiques.  Tot i que hi ha algunes subvencions públiques les famílies han de fer front a unes despeses molt elevades per poder oferir una vida digna als seus fills i filles.

Aquests aspectes que he comentat en aquest registre són exemples molt clars de les barreres i els límits que es troben les persones amb diversitat funcional durant tota la seva vida. Les quals penso que s’estan reduint cada vegada més però que encara hi ha molta feina a fer.

Salutacions!

En el quart registre s’acullen un seguit d’imatges que presenten el comerç i els establiments del barri de Sant Ildefons. Mitjançant una composició amb imatges molt descriptiva es contextualitza la part comercial del barri. Trobem El Mercat de Sant Ildefons, un punt de trobada pels veïns del barri i els municipis propers, que esdevé un paper fonamental pel desenvolupament econòmic de la ciutat. 

En termes generals, veiem un seguit d’establiments que presenten una estètica bastant obsoleta i antiquada, sembla que no s’ha actualitzat gaire l’estètica des de fa bastants anys. Trobem perruqueries amb pentinats dels anys 2000, establiments de videoclub tancats que mantenen els seus rètols i locals amb títols a la porta estèticament antiquats. 

Aquest punt pot presentar-se com un límit o frontera per a certes persones o determinades classes socials, les quals acostumen a acudir a establiments que tenen una estètica més cuidada o actualitzada al dia d’avui. És cert que l’estètica dels comerços pot ser un factor molt important a l’hora d’atraure o no a certs clients, especialment en zones on l’oferta és àmplia i diversa. No obstant això, el barri de Sant Ildefons no pretén atraure a aquest tipus de públic i la població valora més la qualitat dels productes i els serveis. És important considerar que els comerços tradicionals tenen un valor cultural i social important, ja que acostumen a tenir una història i una trajectòria en el barri, i per aquest motiu confien i acudeixen a ells.

“Los límites nos remiten a divisiones —sean físicas o simbólicas— entre territorios o naciones, grupos, personas, géneros, clases sociales o culturas” (Pérez Porto y Merino, 2011).

El vídeo ha sigut gravat amb una handycam de la dècada del 2010.

Pérez Porto, J. Y Merino, M. (2011). Definición de límite. Definición. Recuperado de http://definición.de/limite/

Bon dia tot el dia,

En aquest quart registre vull parlar-vos de les obres i com aquestes afecten el nostre ecosistema i al paisatge sonor, sense deixar de banda el fil conductor d’aquest projecte, el canvi climàtic.

Pel que fa a les obres, podem dir que aquestes són un clar exemple de frontera física, aquella que és visible. Les construccions humanes condueixen a la tala d’arbres, acció que té rellevants efectes ambientals, afavorint així a la propulsió del canvi climàtic. Així doncs, que podem fer al respecte? Seguint les idees de Bordehore (2001),

Una de les actuacions prioritàries per a minimitzar l’impacte sobre el medi ambient és la informació i la sensibilització cap als problemes ambientals. La majoria dels problemes estan interrelacionats. Un impacte sobre l’aigua, aire, sòl o ecosistemes pot repercutir en els altres, i també en l’home.

Respecte del paisatge sonor, que us ve al cap si us dic aquestes tres paraules: muntanyes, naturalesa i aire pur. Sembla un retir espiritual o un viatge amb la teva parella per desconnectar de l’agitada vida de ciutat, oi? Doncs amb aquesta imatge al cap, imaginau-vos ara el soroll d’una obra de construcció. Els efectes a la sororitat d’aquesta imatge són clars.

Finalment, cal destacar que les obres generen un impacte visual i sonor important a un paisatge, a més d’alterar el nostre ecosistema.

BIBLIOGRAFIA:

Bordehore, C. (2001). Problemas ambientales, problemas humanos. Sociología ambiental, 321-355.

LINK CARPETA:

https://drive.google.com/drive/folders/1x7OOfrcddNXAAmpWVBuJJzSb0DWftXyz

Bon dia companyes,

Us enllaço el meu quart registre: 24-04-2023

Altre vegada mantinc l’escenari, tot donant voltes al mateix tema: les transformacions al barri del Clot.

Per tal de reforçar i a la vegada contraposar-me a la idea expressada la setmana passada (els nous locals comercials del barri, de curta vida i enfocats a aprofitar-se de les tendències i del turisme), avui us apropo el cas contrari: Els establiments tradicionals del barri.

En les fotografies podem observar diferents negocis que porten dècades funcionant de manera especialitzada, sovint gràcies a una dinàmica familiar que els hi dona significat i continuïtat més enllà de criteris purament econòmics i de mercat.

La primera fotografia mostra una bodega centenaria. Recentment ha mort de manera sobtada el regent, fill dels anteriors amos, obligant a una parella de gent gran en ple dol a reprendre un negoci que ja havien deixat en bones mans. El procés de solidaritat del barri ha estat molt evident durant els darrers mesos, en que han rebut facilitats i mostres de suport de tot tipus per part dels veïns.

La segona fotografia mostra una granja, una antiga lleteria especialitzada en esmorzars i berenars que mica en mica ha anat perdent especialitzat fins tornar-se un negoci de restauració a l’ús.

A la tercera fotografia observem una xarcuteria.

A la quarta imatge veiem una tenda de llegums i conserves

Per últim tenim la imatge d’un forn centenari que ha sapigut treure tot el profit de la seva història i reputació. Avui, més de 100 anys després que obrís, encara es produeixen cues gairebé cada dia.

Trobo que cadascuna de les imatges explica una història de resistència diferent. La gentrificació és un fet i és possible que ben aviat alguns d’aquests negocis morin degut a la incapacitat de reinventar-se sota criteris nous i no compartits.

Gràcies per llegir-me.