Seguint amb el fil de l’aigua, avui m’agradaria presentar-vos algunes de les Fonts de la Vall de Camprodon.
I és que considero que les fonts, a part de ser boniques i útils, són punts de trobada molt interessants. Des de fa un temps, a moltes de les fonts de la zona, hi han habilitat per als seus voltants zones de pícnic amb taules, bancs i papereres, per oferir un lloc idíl·lic on fer algun àpat, rodejat de naturalesa i amb aigua fresca potable al voltant.
Les fonts són elements indispensables en l’àmbit rural i de muntanya, però també és molt important que n’hi hagi a les ciutats grans. Sempre va bé estar de viatjar o passejant per la ciutat i poder parar un moment a refrescar-nos, i sense la necessitat d’entrar en un establiment a consumir o gastar plàstic per beure una mica d’aigua, així que considero que s’hauria de generalitzar més la idea d’anar amb una cantimplora i poder anar recarregant-la d’aigua sempre que es necessiti.
Per fer aquesta pràctica, m’he decantat per fer un recull de fotos de diverses fonts. M’agrada molt el format vídeo perquè considero que es pot apreciar molt més bé el concepte, ja que hi intervenen tant la imatge com el so com una major perspectiva, però per aquest registre, he volgut canviar una mica i utilitzar només imatges, i considero que s’ha pogut captar molt bé l’essència de les fonts. He intentat, amb el meu poc coneixement de fotografia, fer algunes de les fotos de “llarga exposició”, i he anat provant, a veure què us sembla el resultat!
Us deixo l’enllaç a la carpeta de les imatges,
Continuem! :)
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola, Cristina!
M’he animat a comentar el teu relat, ja que m’ha sorprès molt, anava pensant a mitja lectura “quantes experiències i encara estem a la primària”, ha sigut tot un plaer llegir-te.
Sincerament, m’ha semblat molt interessat la manera de treballar l’art que vau tenir els teus companys i tu a l’escola, perquè jo no vaig tenir aquesta sort. Però sempre que penso en tot el que no he fet a l’escola, alhora penso en tot el que podran fer els meus alumnes d’aquí a uns anys. M’agradaria també remarcar la importància de fer allò que t’agrada, pel fet que la teva professora va poder transmetre passió per l’art perquè ella la sentia.
En el moment que he llegit que vas estar en un grup de música, m’ha al·lucinat la idea! És una llàstima que ja no continueu amb el grup, tant de bo en uns anys, quan ja hàgiu acabat els estudis i esteu més posicionats, pugueu tornar als escenaris, m’agradaria molt poder anar a veure un espectacle vostre.
Finalment, com a fan de la lectura que soc, vull dir-te que tots tenim èpoques en les quals, per diferents factors, som incapaços de llegir res. Influeix molt l’estat d’ànim, el poc temps lliure, etc. Però t’animo al fet que et capfiquis dins del món de la lectura, ja que és allà on podràs ser i fer tot el que vulguis, i això poques coses més t’ho podran proporcionar.
Moltes gràcies per compartir amb nosaltres com ha sigut l’art a la teva vida.
Bona tarda Cristina,
El teu relat de l’educació artística és ben complet i divers. Des d’un inici lligada a la música i transformant pas a pas i obrint-te a nous instruments i ambients que t’han portat a posicions importants.
En primer lloc, considero important el que vols transmetre amb les classes plàstiques, en les quals no només practicàveu art, sinó que la implicació de la mestra feia que coneixessiu obres originals de l’artista (en el teu cas Dalí) portant-vos al museu de Girona.
Pel que fa a tots els instruments que esmentes denota la teva facilitat d’aprenentatge en tocar instruments. No tothom gaudeix d’aquesta, deu ser un privilegi!
Els projectes socials amb els què portàveu la música assajada a centres d’avis em sembla una manera molt dolça de traslladar cultura i art connectant-la amb valors socials i barrejant col·lectius. De mateixa manera amb les actuacions al municipi, pel que comentes crec que l’ajuntament està consicenciat de la necessitat de compartir i donar a conèixer les diferents tècniques d’art que es desenvolupen al poble.
Per últim l’etapa ja més adulta en la que la empenta adolescent us va portar a crear una banda i ser finalment teloners de grups amb molt renom. Igualment amb les publicacions a espais musicals.
Ara però la rutina de la vida adulta no et deixa tenir tant d’espai cap a la teva passió, però ben segur vindran projectes en un futur relacionats amb la música.
Mai deixis de creure (i crear) amb tu.
Raquel
Hola Cristina! M’ha interessat molt el teu relat, ja que des de ben petita has estat envoltada de música, teatre i art.
Trobi i considero que estàs feta per la música, ja que mai has deixat de fer alguna cosa que no estigui relacionada amb ella, per molt que hagis deixat activitats musicals, has retornat a ella per envoltar-te. Des del meu punt de vista, crec que les persones connecten amb diferents aspectes del món, ja sigui l’esport, l’art escènic, música, natura, etc. En el teu cas, ressalta molt que la música et faci sentir lliure, et connectes amb ella de manera que et dona felicitat, pau, és com la teva zona de confort.
Per altra banda em crida molt l’atenció que hagis fet de telonera de grups catalans tant famosos, ja que jo hi anava sempre als seus concerts, i només escoltar-los en directe ja se’m posava la pell de gallina, imagina’t fent de telonera, que al cap i ets més a prop d’ells, ets present en tots els concerts, i per tant ho vius segurament d’una manera molt més intensa.
En fi, un relat replet d’experiències que es relacionen amb l’art, el trobo molt i molt interessant.
Molt bona feina!
Marina Mas.
Hola, Cristina!
Ha sigut un plaer llegir el teu relat sobre l’educació artística al llarg la teva vida. Per fer-te la pregunta em centraré en la part del relat que parles sobre que com a extraescolar et van apuntar a música i quan dius que la teva germana tocava la guitarra a casa teva van decidir que tu també havies de tocar algun instrument i vas escollir el piano.
Sempre he tingut gran curiositat per saber si algun infant, pel seu propi peu demanaria a la família apuntar-se a tocar algun instrument, ja que gairebé tots els casos que conec de quan era petit i els que conec ara de gran com a monitor de menjador i extraescolars a l’escola, coincideixen que són les famílies que han de ”obligar” a l’infant a apuntar-se a tocar algun instrument. Amb això no vull dir que no estigui bé el que fan aquestes famílies, tot el contrari, ja que en la majoria dels casos, els infants tot i començar amb aquestes activitats de manera obligatòria, al cap de poc ja assisteix a les classes completament feliços i contents d’aprendre quelcom nou i veure el seu gran progrés en la matèria.
De petit era dels que no volia per res del món que els pares m’apuntessin a tocar cap instrument, però de gran he pensat milers de vegades l’encert que haguessin fet els meus pares si m’hi haguessin apuntat, el que donaria per saber tocar mig bé una guitarra!
I tu, que en penses?
Gràcies!