Soc dels que pensa que al llarg de la vida, hi ha experiències que en marquen el desenvolupament i la personalitat de cada un de nosaltres. A través d’aquest relat, vull compartir la meva experiència i com aquesta educació artística rebuda sobretot en la meva etapa d’Educació Primària va tenir molt a veure en què pogués gaudir d’una infància i adolescència excepcional. Des dels primers traços fins a les obres més complexes, vaig descobrir la importància de la creativitat, l’expressió personal i la tècnica en l’art, tot això em va ensenyar a valorar la bellesa i complexitat de tot el que ens envolta, fins i tot de les coses que a simple vista semblen més simples.
Des de ben petit, m’encantava dibuixar i crear coses amb les meves mans. Ja fos amb llapis, pinzell, plastilina o qualsevol altre material que pogués trobar, el moment de crear quelcom nou em feia estar feliç i desapareixien els pocs problemes que pogués tenir. De la meva etapa en educació infantil la veritat és que no en tinc gaire record, però el que sí que recordo amb claredat és el moment de començar a cursar l’educació primària, on un dels millors moments de la setmana a l’escola eren les dues hores que teníem l’assignatura anomenada en aquell moment ”Plàstica”.
Com bé he dit, durant la meva educació primària, l’educació artística a la meva escola es limitava a dues hores per setmana a l’aula amb la nostra mestra Roser, una gran persona a la qual també li atorgo gran part de mèrit de què estimes tant aquella assignatura. Recordo que sempre esperava amb ànsies aquells dos dies de la setmana per poder submergir-me a la pintura, el dibuixi les manualitats. La Roser ens ensenyava tècniques bàsiques de dibuix i pintura, cada setmana ens delectava amb una nova manualitat que ens deixava bocabadats i totes les seves classes anaven acompanyades de música de fons. Un dels fets que més em va marcar és que aquesta mestra ens escoltava molt, totes les seves classes i el que fèiem en elles sortia de tots nosaltres, escoltava les nostres inquietuds i les nostres propostes i sempre trobava la manera d’adaptar-les al temari que anava seguint. Una altra de les coses que més m’agradava d’aquella mestra és que no només ens feia de mestra dues hores a la setmana, sinó que a tothom que volgués li donava idees i eines perquè poguéssim fer a casa el cap de setmana, recordo que els meus dissabtes al matí eren una mescla del parit de futbol que tocava cada dissabte al matí, i un cop arribava a casa i fins a l’hora de dinar em ficava amb la meva mare a fer les manualitats que la Roser ens proposava.
Va ser ja una mica més gran, entre 5e i 6e de primària que gràcies a un projecte que vam fer amb la Roser a l’escola, vaig aficionar-me ja amb bastant intensitat al món de la fusta. El seu projecte consistia a crear un tauler d’escacs que havíem de serrar nosaltres mateixos i posteriorment decorar al nostre gust. Em va quedar un tauler molt maco i li vaig agafar gustet al tema de la fusta. Com soc de casa pagès, li vaig dir al meu padrí que m’agafes un grapat de branques dels arbres que anaven esporgant, perquè volia completar l’obra del tauler creant les meves pròpies figuretes, i així va ser, amb l’ajuda del meu padrí vaig poder acabar el joc d’escacs, modelant cada figureta i pintant-les molt detalladament, encara guardo aquell joc com una relíquia que ensenyaré als meus fills amb molta il·lusió. En aquesta època de l’educació primària, ames a més d’aquest projecte dels escacs, recordo haver-n’hi fet un grapat més; com ara una caseta d’ocells també amb fusta que en acabar vaig decorar amb pintures acríliques i retoladors permanents. La Roser va encarar molt aquesta manualitat com una oportunitat per transmetre’ns als infants la importància de tenir cura dels animals i del medi ambient, podríem dir que aquella mestra espremia les dues hores setmanals al màxim, i feia de ”Plàstica” una assignatura transversal.
La veritat és que aquella mestra ha sigut i és un gran referent per mi, guardo un gran record de la tasca que feia com a docent, i ben segur la tindré present quan em toqui a mi exercir com a tal.
Un cop ja vaig entrar a l’educació secundària, l’educació artística es va tornar una mica més seriosa. Ens van ensenyar tècniques més avançades i ens van exigir que desenvolupéssim les nostres idees i conceptes per a les nostres obres d’art. Tot i que gaudia d’aquestes classes, també va començar a sentir que faltava alguna cosa. Em vaig adonar que les meves habilitats artístiques no estaven realment desafiades i que necessitava explorar més enllà del que s’estava ensenyant a l’aula.
Va ser aleshores quan vaig començar a buscar oportunitats fora de l’aula per continuar la meva educació artística. Em vaig inscriure a tallers d’art al meu poble, on una noia molt jove, la Mònica, impartia classes en un petit magatzem que se situava al mig del poble. Allí s’hi creava un ambient similar del qual trobava a les classes de la Roser, on mai faltava la música, la concentració i les rialles. El fet de ser ja una mica més grans, repercutia en què cap dels alumnes que hi assistíem ho fèiem obligats com podia ser el cas en l’escola, per tant, tots els 10 o 12 alumnes que anàvem a les classes de la Mònica ho fèiem perquè ens apassionava i en aquell garatge s’hi creava un clima molt favorable per tal de crear i aprendre al màxim. Aquella experiència va donar-me l’oportunitat de treballar amb altres companys amb altes capacitats en aquest tema i poder aprendre noves tècniques i habilitats que no s’ensenyaven a l’escola convencional.
L’últim any en el qual podia formar part del taller de la Mònica (el taller era per alumnes de 12 a 15 anys) ella em va preguntar si m’interessaria començar l’any vinent, és a dir, en complir jo 16 anys, a ser el seu ajudant i així poder agafar més alumnes al seu taller. Li vaig dir que si ràpidament, era quelcom que em cridava molt l’atenció, podia fer els meus primers euros amb una cosa que hagués fet de manera gratuïta, era una oportunitat que no podia deixar escapar!
Un cop complerts els 16 vaig ser el seu ajudant durant 2 anys, 2 dies per setmana, dues hores cada dia, on dúiem entre la Mònica i jo 20 alumnes. Guardo molt bon record d’aquella època, vaig aprendre molt i vaig acabar de descobrir que m’encantava ensenyar, m’aportava una gran satisfacció la mirada atenta dels alumnes, les seves preguntes, i les seves cares de felicitat un cop els sortien les manualitats tal com desitjaven.
Ara que ja tinc 30 anys, miro enrere i m’adono de com ha estat d’important la meva educació artística a la meva vida. No només m’ha permès expressar-me creativament, sinó que també m’ha ensenyat habilitats molt importants com ara la paciència, la perseverança, l’atenció al detall i la confiança en mi mateix, habilitats que són aplicables a molts altres aspectes de la vida. També vaig aprendre a treballar en equip i col·laborar amb altres estudiants en projectes artístics, i l’art m’ha donat l’oportunitat de connectar-me amb persones de tota mena, amb diferents inquietuds i gustos al meu, de les quals m’he pogut xopar de totes elles per créixer com a artista i com a persona.
Puc concloure amb què la meva educació artística a primària va ser una part força important del meu desenvolupament com a individu, ja que a través de les classes d’art, vaig aprendre a apreciar la bellesa a la creativitat i a expressar els meus pensaments i sentiments de maneres no verbals.
Per acabar m’agradaria posar en manifest la importància de fomentar les arts a l’educació primària i espero que les futures generacions tinguin la mateixa oportunitat que jo vaig tenir d’explorar la seva creativitat i es puguin expressar lliurement a través de l’educació artística al llarg de tota la seva etapa estudiantil.
Debat4el El meu relat sobre l’educació artística rebuda durant l’escolaritat. Nil Paüls Rovira
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola Nil!
Coincideixo amb la teva afirmació que hi ha experiències que deixen empremta i ens condicionen, algunes de manera positiva i d’altres no tant.
Em va agradar una frase del neurocientífic David Bueno que deia: de la forma com ensenyem als alumnes dependrà com veurà el món el futur de la humanitat.
En el teu cas, segons el que reflecteixen les teves paraules, vas tenir molta sort amb la mestra Roser. Et va fer desenvolupar la teva part més creativa, et va saber motivar i fer gaudir de l’art. I tot això, et va portar més endavant a explorar nous camins i a adquirir unes habilitats molt importants i necessàries per a la nostra societat com la col·laboració.
Penses que són suficients 2 h a la setmana d’educació plàstica a primària?
Actualment continues desenvolupant alguna activitat artística?
Hola, Laia!
En primer lloc, moltes gràcies per llegir i comentar el meu relat.
Bé, per una banda, diria que 2 hores a la setmana són un pelet justes per a dedicar a l’educació artística a primària, però, per altra banda, també soc conscient que les hores lectives no són il·limitades, per tant, hem de ser conscients que totes les assignatures són importants i mereixen el seu espai. Una de les solucions que podria equilibrar la balança podria ser implementar un petit racó de temps a cada assignatura convencional on tingui cabuda una part més artística, d’aquesta manera podríem continuar treballant l’assignatura pertinent afegint aquest toc més creatiu que ens aporta l’art.
També soc de l’opinió que tots els infants són ben diferents, i per tant no tots tenen la mateixa passió o curiositat per l’educació artística, és per això que animaria a les famílies amb infants apassionats per l’art que algunes de les hores d’activitats extraescolars les destinessin en apuntar als seus fills a activitats on treballin aquesta faceta més creativa i artística.
Pel que fa a la segona pregunta, la resposta és que si, a part de fer mil i una manualitats i bricolatge al taller que tinc muntat al pàrquing de casa, actualment estic en procés de creació d’un pòdcast humorístic amb el nostre poble i els seus habitants com a protagonistes principals, sempre en to d’humor. Juntament amb el meu millor amic hi estem centrant moltes ganes i esforços i pensem que pot tenir molt bona rebuda per part de tot el poble, i si tot va bé, perquè no apuntar fins i tot més alt? ?.
Nil Paüls
Hola, Nil!
En primer lloc, dic que m’ha agradat molt el teu relat sobre la teva educació artística. Em sembla molt interesant i molt encertat parlar de la importància de l’ambient i els/les mentors i mentores que tenim al llarg de la nostra vida. Com esmentes, les teves professores tant de l’educació primària com la del teu poble, segur que van tenir un paper important en la teva dedicació i interés en aquestes activitats.
M’agradaria saber, si tu haguessis de donar classes de plàstica a les escoles, de quina manera ho enfocaries? Quines coses de la Roser repetiries tu com a mestre? Quines incorporaries que sents que et van mancar?
Gràcies!
Hola, Mariona!
En primer lloc, moltes gràcies per llegir i comentar el meu relat.
Primer et contesto a les preguntes sobre la Roser, i ho tinc molt clar, no canviaria res del que ens va aportar aquella mestra, és el meu referent i penso a més que era una mestra avançada a la seva època, ja que moltes de les coses que se’ns estan ensenyant el dia d’avui en aquest Grau a la UOC, com per exemple el treball per projectes, ja les aplicava aquesta mestra fa 20 anys, i em sembla una cosa digna d’elogiar.
Contestant a la teva pregunta de com enfocaria les meves classes d’educació artística com a mestre en un futur, crec que és una de les coses més importants és fomentar la creativitat i l’experimentació en els infants, en comptes d’ensenyar-los tècniques i habilitats específiques. És a dir, animar els i les alumnes a explorar i descobrir els seus interessos artístics per aconseguir que gaudeixin d’una educació artística plena i de qualitat.
De tota manera, soc del parer de pensar que l’educació artística també l’hem d’integrar a l’ensenyament d’altres matèries per ajudar als alumnes a comprendre d’una forma més visual, cridanera i interactiva aquestes altres matèries que els poden resultar a priori més feixugues.
Nil Paüls