Bon dia a tothom, aqui us deixo el meu relat sobre l’educació artística rebuda al llarg de la vida. L’exercici m’ha resultat dificultós, espero haver-me explicat bé!

Quan penso en la meva educació artística he de fer un esforç molt gran per tractar de recordar el principi. Podríem dir que des de ben petit la meva referència per les arts ha estat la meva mare. Ella em va generar el gust i la sensibilitat per la seva pràctica, encara que fos al marge del món acadèmic. Si a l’escola em demanaven fer un dibuix sobre algun tema jo el despatxava ràpidament i sense esforçar-m’hi massa. Recordo una ocasió en que només havia de dibuixar alguns plats de menjar i així ho vaig fer. Ella, amb tendresa, em va dir que ho podia fer millor, i entre els dos vam donar-li color i textures. Quina bona pinta que feia ara, i només havent-li donat una mica més de temps i cura! Potser aquest va ser el meu primer albirament que no tot a la vida ha de ser el camí més curt, i que també necessitem coses que tenen valor en si mateixes.

A partir d’aquí tot el que es refereix a l’educació artística formal és com un inconnex dins el meu cap. Pel que fa a l’assignatura de Visual i plàstica no recordo pràcticament res de l’etapa de primària, només endur-me un dossier enorme a final de cada curs amb tots els meus dibuixos i manualitats, que el mestre havia titulat i endreçat posteriorment per donar-li un sentit que a mi se m’havia escapat. En quant a l’assignatura de Música no em sento més capacitat per valorar-la que amb l’anterior. El que recordo difusament és aprendre a llegir notes, assajar repetidament unes cançons que després cantaríem en un gran acte conjuntament amb altres escoles, i la flauta. Recordo que aquest instrument amb diferència era el que més m’agradava de l’assignatura, i se’m donava bé. Devia ser d’aquests nens que molesten els veïns cada tarda. Alguna cosa devia jo dir, o els meus pares detectar, perquè cap al final de primària em van apuntar a clases de guitarra a l’escola. Una hora un dia entre setmana, durant el pati del menjador. M’agradava, però en aquell moment vaig preferir jugar amb els amics i descansar.

L’experiència es repeteix si fa no fa a l’etapa secundària. Les dues assignatures obligatòries que vaig cursar a l’institut em van resultar força insulses i no he retingut gaires dels processos duts a terme. Juraria que tant Música com Visual i plàstica només s’havien de fer als primers cursos i no van transcendir massa en la meva adolescència, tot i que també recordo que la part de tocar la flauta era la que més m’atreia altra vegada. 

En aquella època però va ser quan vaig començar com a infant al cau del meu barri. En aquell context de lleure no formal em van presentar l’art com a vehicle de les emocions i els pensaments, una manera de veure’l nova per a mi. En aquells espais s’utilitzava la pintura i el dibuix per jugar, per parlar, per projectar idees o fer valoracions del grup. Ens tapaven els ulls i ens donaven un bloc de fang per modelar a cegues, intentant plasmar les emocions que sentiem. A vegades ho fèiem entre dues persones. Ens demanaven creativitat i ens prometien no jutjar, i aleshores l’art era un llenguatge més per a quan les paraules no encerten. La música prenia també una altre dimensió, ens moviem amb ella i servia per a ajuntar a tothom durant la nit vora el foc, i ens donava moments d’escalfor quan sèiem a cantar junts.

Ha estat durant aquesta retrospectiva que he pogut copsar de quina manera tant diferent m’han marcat unes i altres experiències al voltant de l’art. Si bé m’és difícil recordar la meva formació formal tinc en canvi molts records d’activitats o processos d’educació artística en la vessant no formal. A priori, crec que el motiu és que em va costar molt connectar amb la part abstracta de l’art, en les seves tècniques i processos quan me’ls van explicar sense objectiu i sense context. En canvi, quan em van encomanar expressar les coses en l’idioma de l’art em vaig sentir còmode i capaç d’afrontar el repte de la creativitat, que a l’aula se m’escapava.

Aquest tarannà s’ha mantingut en la meva vida des del moment en que em vaig enfocar cap a l’educació no formal en la meva vida laboral i associativa. Sempre m’ha agradat transmetre els valors de la sensibilitat i la creativitat en els infants i joves que acompanyo, donant per fet que tothom parla el llenguatge de l’art de manera diferent i en moments diferents. Ha estat també una època d’autoformació. Una vegada finalitzat el meu procés acadèmic formal he pogut tenir temps per desenvolupar-me en les arts de manera lliure per primera vegada. Ha estat sobretot de manera autodidacta, i essencialment a partir de mostres i tutorials online, que he descobert moltes arts que ara m’encanta practicar, com tocar l’ukelele, o realitzar diverses tècniques artístiques: crochet, cianotipia, talla de fusta… Per a mi aquests processos artístics han nascut com a hobbies que realitzar durant el meu temps lliure. Amb el temps he identificat que són una eina de benestar mental i emocional i que m’han portat aprenentatges significatius sobre mi i el que necessita la meva ment per a fluir una mica al final del dia. Com a anècdota, molts dels meus amics insisteixen sovint en que hauria de vendre les coses que faig, i a mi no em surt sinó regalar-lis allò que els hi ha agradat i respondre que ho he creat per mi mateix i no per diners.

Avui en dia aquests tempteigs artístics són també complementats per la meva participació a l’Ateneu del Clot, una entitat cultural de Barcelona de la qual sóc membre actiu. Aquest equipament de proximitat està gestionat per un petit grup de persones voluntàries que sovint han de debatre sobre quines propostes artístiques i culturals acollim o programem. Per a mi està sent avui dia un aprenentatge constant, ja que per primera vegada treballo colze a colze amb diferents sensibilitats artístiques, diferents preferències i gustos, i diferents públics. Considero que estic obrint la mirada a altres maneres de concebre l’art que encara se m’escapen, però estic fent aquest procés de manera molt conscient.

En definitiva, penso que és la primera vegada que em pregunto sobre la meva concepció de l’educació artística. Des que va deixar de ser una assignatura obligatòria el meu contacte amb les arts ha estat força intermitent i és ara que torna a aparèixer a la meva vida amb força i presentant nous reptes. En resumir el camí recorregut en aquest relat he pogut entendre que la meva concepció sobre l’educació artística defuig molt de la via formal, com a mínim del record que jo en tinc, ja que les aules no van poder despertar en mí les inquietuds i competències artístiques necessàries per a entendre el valor que tenen i dur-lo a la pràctica. Per a mi doncs, el full de ruta de la docència artística ha de fer un cop de volant per situar-se davant les necessitats dels alumnes i les noves maneres d’entendre el món que tenim avui dia. Sobretot, cal reivindicar l’art i el seu ensenyament des de la necessitat de les persones per expressar-nos per aquestes vies i ser un contrapès als criteris productivistes que massa sovint adopta l’educació.

Confio en que aquesta assignatura serveixi per acompanyar-me en les properes passes que faré en el món de les arts, on sens dubte em queda molt per recórrer, i que ho pugui fer des d’una òptica crítica com jo ho he estat amb la meva experiència.

Salut a tothom i gràcies per llegir-me!