Abans d’explicar-vos com ha sigut l’educació artística que he rebut durant la meva vida, m’agradaria contextualitzar-vos una mica sobre mi i el meu entorn. Tinc vint-i-cinc anys i he viscut tota la meva vida a Viladecans, una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona. Per tant, he crescut en una generació digitalment nativa, fet que m’ha portat sempre a sentir-me molt atreta per les noves tecnologies. Els meus pares no han esdevingut una influència per a mi en l’art, ja que no són realment artístics, sobre tot el meu pare. La meva mare sí que és molt creativa i té molta mà per fer projectes d’arts plàstiques i treballs manuals, però crec que mai s’ha sentit motivada a l’hora de professionalitzar-se en aquest món, malgrat que crec que hi podria. 

Realment les meves grans influències artístiques van ser la meva àvia materna i la meva germana. La meva àvia és molt artística, recordo que cada any ens feia les disfresses a tots els nets, li encantava pintar, fer puzles, cosir, fer cases de nines. I jo sempre era la neta que passava hores i hores al seu costat aprenent com ho feia tot. Segurament aquí va sorgir la meva educació de les arts plàstiques, i va ser sense adonar-me pràcticament.

Posteriorment, va ser la meva germana la que em va influir molt amb les arts a l’entorn digital. Ella és cinc anys més gran que jo, i va viure tots els inicis de l’era d’Internet. Va començar a aprendre molt sobre l’edició de fotografies i de vídeos, i tots els coneixements que obtenia de tutorials i d’anar fent projectes mels anava transmetent. I jo era bastant petita, potser tindria deu anys, però ja recordo estar totes dues davant de l’ordinador aprenent com funcionaven programes com el Photoshop. La bomba era quan ens trobàvem amb el nostre tiet més jove, al qual li encantava la fotografia i el vídeo. Gràcies a tota aquesta educació artística rebuda des de casa, quan a la meva etapa escolar a primària fèiem assignatures com informàtica, recordo anar molt avançada al que es demanava en aquell moment.

L’educació artística rebuda per part de la meva família m’ha fet una persona molt autodidacta a l’hora d’aprendre i conèixer l’art i, d‘igual manera, ha fet que sigui molt inquieta i vulgui sempre aprendre més. Curiosament, mai he fet cap extraescolar relacionada amb l’art, però sí amb l’esport. Per tant, l’única educació artística professional reconeguda que he rebut ha sigut l’obligatòria a l’escola durant la primària i l’ESO, i posteriorment al grau universitari que vaig fer Comunicació Audiovisual. 

La música també ha esdevingut un paper fonamental a la meva vida però, malauradament, ha sigut com a consumidora. L’educació musical que he rebut ha sigut bàsicament l’obligatòria a l’escola i no he tingut cap mentor musical fins que no vaig començar l’ESO i vaig començar a compartir els meus gustos musicals amb els meus amics. Aquí va ser quan vaig començar a gaudir de concerts i on vaig poder elaborar el meu criteri musical. El més a prop que he estat de poder tocar un instrument, va ser quan a la meva adolescència em vaig comprar un mini teclat, el qual podia connectar a l’ordinador i, amb la meva vena autodidacta, vaig començar a veure tutorials per a intentar aprendre a compondre. Desafortunadament, aquesta afició em va durar molt poc temps i no vaig aprendre gaire. 

En aquest punt va aparèixer la meva parella, qui sí que tenia molta influència musical per part del seu pare i sí que havia rebut una educació musical. Ella va fer que els meus coneixements i gustos musicals ampliessin notablement, i em va transmetre la passió que sentia per la música. Avui dia, puc dir que la música em transmet sentiments que cap altre tipus d’art aconsegueix. Gaudeixo molt anant a concerts i festivals, i el meu somni actual és poder aprendre a tocar algun instrument. Aquesta passió em va fer unir la música amb el cinema i com a resultat va sorgir el meu Treball de Final de Grau, el qual plantejava un nou llenguatge audiovisual i presentava les cançons com una manera d’adaptació de guions per al cinema. Personalment, vaig poder gaudir d’un procés molt creatiu i artístic.

Lamentablement, vaig sortir del grau bastant desmotivada artísticament parlant, ja que era un grau molt teòric i poc pràctic, i vaig començar a perdre aquesta iniciativa i inquietud de la qual us he parlat anteriorment. Tot es va agreujar quan vaig sortir al món laboral i em vaig adonar que quan havia de professionalitzar la meva creativitat em bloquejava molt. Com a conseqüència, i com ja havia estat passant durant el grau, vaig començar a deixar de fer projectes artístics com anteriorment i vaig perdre les ganes d’aprendre noves coses.

Actualment, em trobo en un moment artístic en el qual he començat a explorar noves expressions artístiques com la ceràmica, la pintura, la moda i el patronatge, l’interiorisme, la restauració de mobiliari i he tornat a gaudir de la fotografia i el vídeo. Com vaig dir a la meva anterior entrada al bloc, malgrat que he tingut l’oportunitat de fer projectes audiovisuals professionals com curtmetratges, web-sèries, documentals i entrevistes, gaudeixo molt més de poder fer vídeos retro amb la meva handycam i poder plasmar records quan viatjo, quan vaig d’excursió o, en definitiva, a la meva vida diària. De la mateixa manera em passa amb la fotografia. He dut a terme bastants sessions fotogràfiques de manera professional, però a hores d’ara gaudeixo molt més plasmant moments del dia a dia, costumistes, amb la meva càmera analògica.

En definitiva, penso que la desmotivació és part del procés artístic i creatiu, i que segurament durant la meva vida hi sorgiran més moments així. No obstant això, sé que la meva inquietud artística em mantindrà sempre al dia amb l’art.

Però… aprendre algun dia a fer música? Què en penseu?