Abans de començar a parlar purament del tema que ens incumbeix en aquesta intervenció, m’agradaria explicar una mica el meu context personal. Vaig néixer l’any 1998 a l’Hospital d’Olot (La Garrotxa), però vaig viure la meva infància en un petit poble de poc més de 1000 habitants del costat d’Olot.

Soc el petit de la casa amb un germà 5 anys més gran. Els meus pares sempre han viscut en masies i podríem dir que han tingut una vida de “pagès”. Aquest tipus de vida ha fet que tant el meu pare com la meva mare no hagin tingut un gran contacte amb pràctiques culturals o artístiques al llarg de la seva vida. De la mateixa manera, el meu germà i jo, fora del context escolar, no vam obtenir gaires experiències relacionades amb l’art durant la nostra infància.

Es podria dir que m’he criat fent activitat física. Des de ben petit que voltava tot el dia pels carrers del poble, pel riu, pels camins rurals, etc. A més, els meus pares amb només 5 anys em van apuntar a l’equip de futbol del poble. Aquesta afició per l’activitat física i l’esport s’ha vist reflectida amb els meus estudis, ja que estic graduat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport.

Fora de l’educació formal, el meu primer contacte com a participant actiu en pràctiques culturals va gràcies a una de les meves millors amigues. El fet és que passava moltes hores casa seva i la seva mare era mestra d’educació visual i plàstica. En aquesta casa es respirava art per tot arreu, des de pintures per les parets, dibuixos del seu germà gran, exàmens de l’alumnat, etc. La meva amiga feia una extraescolar de plàstica. Un dia em va plantejar d’anar-hi amb ella. Al començament no em generava especial il·lusió. Tot i això, els ho vaig comentar als meus pares. Així que m’hi van inscriure. No tinc molts records d’aquelles classes i els pocs que tinc no són de realitzar creacions artístiques, sinó de fer trepellades amb un altre company de classe que tampoc tenia especial interès per la classe.

Durant aquesta època de la infància, l’únic record que tinc d’haver tingut alguna participació activa en l’àmbit artístic podria ser les construccions que realitzava a casa d’un amic meu. El cas és que el seu pare era fuster i tenia un petit taller personal dins casa seva. En aquest taller hi havia eines de tot mena (gairebé cap per a nens d’aquella edat), fustes variades i materials molt diversos. El seu pare ens hi deixava anar a jugar. Allà intentàvem construir cotxes en miniatura per després fer carreres amb ells al jardí de casa. Com no teníem ajuda ni supervisió de cap adult i els dos no érem gaire hàbils en la construcció, en sortien vertaders nyaps. Tot i això, nosaltres no desistíem i era un dels entreteniments que ens ho passàvem millor.

Dins de l’educació formal vaig tenir l’educació obligatòria que es requereix. Tot i que aquesta no fos ni ideal ni adequada. L’única bona memòria que tinc tant de l’etapa d’educació primària com de l’educació secundària és d’una obra de teatre que vam realitzar a 4rt de primària. Abans d’entrar en les vacances de Nadal havíem de representar el naixement del nen Jesús. Recordo que em vaig il·lusionar molt perquè em va tocar representar el pare de Jesús, Josep. Encara ara m’agrada mirar les fotografies d’aquell dia per recordar aquell moment.

A part d’aquest, tots els altres moments d’aquestes dues etapes en l’àmbit artístic no em generen especialment bones emocions, sobretot en l’art de la música. I és que com diuen, quan un infant té una molt mala experiència significativa, queda marcat durant molt de temps. En el meu cas va ser durant el curs de 5è de primària a l’assignatura de música. El cas és que, com abans era típic, pel final del curs escolar havíem de fer un musical, una obra de teatre o algun acte per l’estil. Aquell any ens va tocar cantar, aspecte que mai se m’ha donat especialment bé. Doncs bé, el dia de la funció s’anava acostant i com a bons artistes assajàvem cada hora de la classe de música. Recordo que tota la classe ens posàvem drets i ordenats adequadament per recitar les cançons.  Fins que un dia la professora, una senyora gran i tradicional que s’estava a punt de jubilar, va parar la classe i davant de tots els nostres companys i companyes ens va dir a mi i a un amic que no cantaríem el dia de la funció perquè ho fèiem molt malament. No recordo les paraules que va dir exactament, el que si que recordo és que a partir d’aquell dia tant el meu company com jo havíem de mirar com els nostres amics i amigues assagaven pel gran dia.

Tot i que mai havia tingut especialment interès per les arts plàstiques i artístiques, penso que aquesta experiència va ser la gota que va fer vessar el got. El meu interès per aquesta assignatura va arribar al mínim. Aquesta mínima motivació per tot el relacionat amb l’art va durar tota l’etapa de primària, secundària i el batxillerat. A la universitat es va tornar a despertar.

I és que vivint tota la vida en un petit poble amb 17 anys vaig anar a viure a la gran ciutat, a Barcelona. Era la primera vegada fora de casa. Vaig conèixer molta gent nova que em va aportar opinions diferents i punts de vista que no m’havia plantejat mai. Aquesta nova etapa em va permetre començar a gaudir, això sí com a públic, del món de l’art. Primer, vaig començar per assistir a concerts de tota classe, ja fos en sales de jazz en directe, a concerts de gèneres diferents (rock, rap, blues, música electrònica, etc.). Després vaig seguir per aficionar-me al teatre, ja fos obres d’improvisació, a monòlegs, obres de comèdia, etc. En els últims anys m’he interessat per visitar museus, sobretot de pintura. M’he emocionat amb les obres de Dalí i Picasso. Fins i tot he buscat Reviews, vídeos i Podcast que comenten les seves obres. Qui hagués dit que aquell nen desmotivat i enrabiat amb l’art trobés el gust per anar a museus i al teatre.

Com podeu veure durant la meva vida no he tingut gaire bones experiències en l’àmbit artístic i hi he tingut una participació activa molt pobre. No obstant, cada vegada estic agafant més interès i em motiva més tot aquest món. Per això, d’aquesta assignatura espero aprendre més sobre l’art en totes les seves formes per poder fer augmentar més el meu interès per aquest.

Imatges:

Foto de l’obre, “L’home invisible” de la revista TOTENART.